El primer manifest de les dones de Girona
Es van mobilitzar contra la llibertat de cultes el 1868
GironaEl destronament d’Isabel II, arran del triomf de la Revolució de Setembre del 1868, va dur aires de democràcia i modernitat a l’estat espanyol, i a Catalunya en particular, on va florir el republicanisme federal. Al protagonisme de les classes populars, mobilitzades pel reconeixement de les llibertats bàsiques, va seguir l’admissió d’una completa relació dels drets de l’individu, entre els quals el del sufragi universal, reservat als homes més grans de 25 anys. Era un avanç que va marginar els joves i les dones de la participació política, però els exclosos no van deixar de fer sentir la seva veu en manifestacions al carrer i exposicions adreçades a les autoritats.
Les dones de Sant Feliu de Guíxols, per exemple, es van pronunciar a favor del matrimoni civil, i les de Cassà de la Selva van participar en una manifestació pública a favor de la República i contra les quintes. Tres-centes vint-i-quatre mares de Figueres, així mateix, van enviar un escrit al govern de Madrid per demanar la supressió de les quintes.
Reacció nacionalcatòlica
A Girona, en canvi, la primera presa de posició pública de les dones i noies va ser de signe contrari a la modernitat. El fet no ha de sobtar perquè la ciutat, segons els més crítics, era qualificada de feudal i sacerdotal. Trobem expressada la postura femenina en la carta que, el 16 de novembre del 1868, va ser adreçada al president del Govern Provisional, el general Francisco Serrano, tractat de “cavaller, militar i cristià”, i del qual esperaven que no les defraudaria.
Induïdes a l’acció militant per una Església que es considerava societat perfecta, es van presentar, majoritàriament, com a filles dels herois que, a costa de mil penalitats i fins i tot de la pròpia sang, van llegar a la ciutat el “glorioso sobrenombre de inmortal”. La seva petició volia defensar la continuïtat de les comunitats religioses femenines i de les conferències de Sant Vicent de Paül, i també oposar-se a la tolerància de cultes. Van fer-ho recorrent a les imatges d’ultratomba:
“Nosotras, Excmo. Sr., somos sinceramente católicas, y, como tales, no podemos consentir que se introduzca en nuestras casas la diversidad de creencias, y con ella la lucha y la discordia. Nosotras no podemos permitir que nuestros deudos mueran fuera de la Religión que nos enseñaron nuestros padres, dándonos el heroico ejemplo de sacrificarse por ella y por la patria sobre los muros de esta ciudad invicta [...] ¿Qué dirían aquellos héroes, si por un momento pudieran abandonar sus tumbas y presenciar el espectáculo que ofrece nuestra patria? Retrocederían espantados y se hundirían a toda prisa en el silencio del sepulcro. Pues lo que ellos harían en su acrisolado patriotismo, quisieran hacer las que suscriben antes que ver quebrantada la unidad religiosa de nuestro suelo patrio. Si, excelentísimo señor, prefieren la muerte a ser testigos de una libertad funesta, promovedora de la indiferencia religiosa, destructora de la tranquilidad de las familias y de la paz y bienestar de nuestro pueblo”.
Representatives de la classe dominant
Les protagonistes del document –més de vuit-centes signatures– van evidenciar que no tenien una concepció laica de la societat, sinó que aspiraven a totalitzar-la sota el signe nacionalcatòlic, una ideologia que pot ser entesa en sentit antiliberal, antimodern i nostàlgic o com una manera de garantir el desenvolupament capitalista al marge de la secularització. Formaven part d’una campanya organitzada a cada diòcesi per les forces conservadores que instrumentalitzaven el factor religiós, per tal que la Constitució del 1869 establís la unitat catòlica. A l’hora de la veritat, però, les signatures no van servir per canviar la voluntat majoritària dels diputats, que van ratificar la separació del poder civil de l’eclesiàstic, i la llibertat religiosa.
Entre les signatures es descobreixen cognoms de la classe dominant de la ciutat, agermanada amb la força i el poder eclesiàstic: la marquesa de Capmany, Sabina Escubós de Planas, Rosa de Ferrer de Carles, Teresa Graugés de Viñas, Joaquima de Mendoza de Carles, Maria Oms de Ruyra, Dolors de Pastors de Maranges, Rita de Pol de Teixidor, Filomena Rusquellas de Comadira, Dolors Sisó de Botet... També podrien ser-ne un exemple Narcisa Fuster Cargol (1822-1887) i la seva filla Paula Valentí Fuster (1851-1926), àvia materna i mare, respectivament, de l’arquitecte noucentista Rafael Masó Valentí (1880-1935), que al llarg de la vida també va donar mostres de catòlic intransigent.
