Els moviments humans
“Probablement només és valuós de veritat allò que és capaç d’existir per a l’ésser humà en el moment en què es troba sota l’amenaça de la mort immediata”.
La frase de Milosz m’ha acompanyat en la lectura i relectura d’Els moviments humans, el llibre que ha publicat Narcís Comadira ara que ha fet vuitanta anys. Per a mi és un dels seus millors poemaris, cosa gens estranya en un poeta essencial que a cada llibre s’hi ha anat tornant més, per tal que les paraules anessin confonent-se amb la seva pròpia carn, la seva biografia, convertida també en la dels lectors. Té tot el sentit que Comadira tregui els llibres coincidint amb els seus aniversaris.
Aquest va dedicat a Xavier Folch, l’editor traspassat. Comença al cementiri de Viena i cada pàgina que gires és com passar d’una tomba a l’altra, tombes d’uns moments o unes persones que han deixat el seu fruit. El plany no és doncs ben bé un plany. La bellesa és efímera perquè vol transformar-se en art i l’art és transcendent, se’ns mira des de fora, deixa tot l’espai a la vida.
Els versos són salmòdics, plens de constatacions. “M’he fet, com saps, condemnadament vell”, “Això s’acaba. I és així.” L’últim Cohen cantava “You want it darker” amb el mateix to de lletania. La mort és l’idioma del present, una mort interior –dels amics i la pròpia– i exterior –de la pàtria i la llengua, de l’1-O i la misèria política actual, de la Costa Brava destruïda, dels intel·lectuals caiguts a l’assemblea del PEN, d’un nen mort al mig del bosc–. La neu que queia sobre Els morts de Joyce avui són bombes que cauen sobre l’humanisme.
L’idioma d’aquests versos és subterrani, quiet, excavat, nodridor, familiar, parla des del nostre interior amb una severitat comprensiva, com la confessió de tot un país en molt poques pàgines. No és, però, una expressió de dol, de tristesa o pietat, sinó alguna cosa millor, el pòsit de l’esgarrifança viscuda, l’experiència assimilada, impresa perquè puguem llegir-la des de fora el temps. “El cor vol lentitud, vol una calma profunda / per poder assaborir l’esgarrifança”.
“El naixement és el final”, diu aquest llibre, però el final també és el naixement. Com que l’art sempre parla d’art, i només des de l’art se’n pot parlar pròpiament, passo la paraula a Dickens, que va dedicar un poema a l’heura. El versiona un dels companys atemporals de Comadira, Carner, present com sempre en aquest llibre difícil d’oblidar: “I la vella planta que cap dol regira / traurà saba del dia que passà, / i el palau que una alta majestat respira / una heura a l’últim nodrirà”.
