Museu De Ratapinyades
MODEST URGELL. VA ANAR deixant la seva vocació d’autor teatral per dedicar-se a la pintura, amb la qual crearia paisatges deshabitats, decorats que reclamen actors, que converteixen qui els mira en part seva, posen el marc, el cos, el cementiri. Els seus rivals se’n reien: Urgell exposa la seva posta de sol número 23.942...! I ell mateix va titular un quadre Siempre lo mismo, com un ratpenat que sondegés eternament la posta de sol, que la fes interminable.
Amb 25 anys, li escriu a un amic: “ Aquí me tienes […] cazando coleópteros y embadurnando telas ”. Títol de les memòries d’Urgell: El murciélago. La bèstia semicega. Perquè un compositor sord, un pintor cec, un ballarí sense cames o un escultor sense dits exploren a fons la potència de l’art, les seves extralimitacions. La ratapinyada, etimològicament rata penada, rata amb plomes, però l’etimologia popular també hi veu la rata en pena, la rata penada diabòlica, la goyesca. Urgell es pinta a si mateix com el muricec capvespral, “ un Ángelus o un toque de oración ” que “ se encuentra en todas partes al brillar de las primeras estrellas ”, a l’ermita, el cementiri, el mas deixat de la mà de Déu, “el campanar que no pot amb la seva campana, ronca i rovellada”, sempre a l’hora del crepuscle, quan la llum se’ns gira d’esquena i se’n va anant, ja no enlluerna, deixa mirar, entendre, pintar.
“De senyals d’absència voltat pertot arreu”, dirà Carner d’un muricec, anys a venir. Són les absències que Urgell detectava, les solituds paoroses que ens deixen treure el nas a altres realitats, els ultrasons, els estats d’ànim de frontera que lliguen la seva pintura a la millor prosa modernista. El muricec necessita cel per volar i per caçar, i, més de la meitat de pinzellades, Urgell va dedicar-les al cel. Deu mil metres de posta de sol, va dir que havia pintat.
Va publicar un àlbum titulat Catalunya, amb una ratapenada a la portada. Això és molt del XIX, quan el ratpenat -per un error, tristíssims catalans!- va substituir com a emblema el drac penat dels reis d’Aragó. Un àlbum, escriu, sobre “aquesta Catalunya meva, petita, rònega, desmantellada, sense flors ni plantes, sense boscos ni muntanyes, ni vernedes; aquesta Catalunya quieta, trista i solitària, dominant aquesta línia horitzontal...” Aquesta Catalunya dels cementiris que els catalans reconeixem íntimament, aquesta Catalunya eternament crepuscular: d’aquí deu venir bona part de la gran potència urgelliana.
N’hi ha una exposició petita però extraordinària al Museu d’Art de Girona, fins al 24 de maig.
