CELOBERT

De primer D’obvietats

HE TRIGAT MOLT A ENTENDRE en quin sentit Carner deia que “la pitjor de les nostres tares congènites” és l’obvietat. Com qualsevol nació sotmesa, la catalana ha de passar-se la vida intentant reflotar el sentit comú, l’obvietat, alimentant-se indefinidament de si mateixa com aquell Saturn goyesc.

Vet aquí, un any més, l’u d’octubre, el subratllat del contrast, el gran buit, avui, entorn de l’independentisme que tant s’havia de menjar el món. L’autonomia convertida en Generalitat Inexistent de Catalunya, sotmesa a un sistema judicial -que vol dir moral- que fa visques a una família líder mundial en corrupció. Uns polítics transparents i buits que posa la pell de gallina escoltar amb els seus eufemismes mantegosos i les seves digressions retòriques. “Aparentar té més lletres que ser” -la frase no és meva-. Polítics que han girat el seu discurs com un mitjó, amb la falta d’empatia i solipsisme propis del cartró pedra, i que ho fan en nom dels qui els vam votar. És realment professional que no hi hagi hagut ni una sola dimissió, ni una sola cara caiguda a terra, rebotant de vergonya fins a l’infern mateix.

Tres anys haurà durat el cicle per tornar a ser allà on érem fa deu o quinze anys o tres-cents. Les pallisses de l’u d’octubre van obrir els caps, van ajudar a veure-hi clar. Qui primer faci servir la violència perdrà la partida, es deia. Ja es va veure. S’entén, ara, que es permetessin manifestacions milionàries i referèndums ficticis? S’entén que Madrid no fes res, que no faci res ara, que no tingui previst fer-ho? Ens tenen ben presa la mida. La catalanitat institucional s’anirà degradant encara més els mesos que venen. Aconseguirem superar Espanya en la seva involució? Com deia l’altre dia un nord-americà, què no pot passar-nos, ja, aquest 2020?

Ser una mica optimistes no ens farà cap mal, al contrari. Més o menys d’amagat, l’u d’octubre continuarà sent imprès al calendari cada any. Als catalans el desert no ens vindrà tant de nou. Tenim molta bibliografia al respecte. La sorra exfolia la pell, el sol deixa veure-t’hi lluny, la set torna l’aigua més fresca. Detectats els cretins, fan molta menys nosa. Que bé que s’entenen avui, els nostres avis, del bàndol que fossin, ells que no podien votar. Anar lleuger de motxilla pel món, amb les quatre obvietats que de tant en tant toca anar repetint i entre les quals brilla i escalfa l’idioma, indestriable i certificador de la llibertat, soldat a ella i reservori seu, mentre encara respiri, poc o molt.

El + vist

El + comentat