30/03/2022

El paper de la llengua

2 min

El dia abans que s’acordés liquidar la immersió, un grup d’activistes va interrompre la sessió al Parlament. Com en l’assalt al Capitoli, sorprèn la facilitat per envair un espai parlamentari, com si allà no hi hagués res a protegir. Fa impressió la presidenta Borràs gairebé sense veu, demanant sisplau i mig avergonyida que els manifestants es retirin, però encara fa més impressió que els funcionaris ni tan sols mirin d’aturar-los. Ni els diputats, ni el mateix president protesten ni escridassen els activistes. Es queden asseguts sense dir res.

L’endemà va fer-se públic el pacte per abandonar la immersió lingüística. Els partits independentistes majoritaris firmaven un retrocés històric del català. Als instituts ja no s’aplicava la immersió: ara no s’aplicaria per llei.

Molt poca gent, i em sembla que ni els protagonistes mateixos, entenen que uns independentistes hagin acceptat sotmetre als jutges espanyols el poc espai lingüístic que podien protegir. La nació catalana és un fet cultural, no genètic: acabat l’idioma, acabada la nació. Ho sap tothom, o ho sabia fins fa poc. Cap llibertat supera una llengua.

Per això és tan dolorós i difícil d’entendre aquest gir. Votats com a fundadors, actuen com a liquidadors. Com trobar-hi coherència? O van animar-nos a l’1-O per fer-nos caure de més amunt? Un dels cartells desplegats pels activistes deia: “Només sou uns vividors.” Molts independentistes miren d’explicar-s’ho així: els diputats no voldrien renunciar al sou, van fer el referèndum per por de perdre els vots i ara col·laboren amb la repressió per por que els inhabilitin. Però la gran majoria no són pobres de solemnitat, contesto jo, tenen estalvis, tenen mitjans, dubto que depenguin econòmicament tant del càrrec com per arribar fins aquí.

Segons les estadístiques, el català ja només és la llengua habitual del 36% dels catalans. El procés de substitució sembla irreversible i aviat la llengua deixarà de ser un problema -potser és que ja ha deixat de ser-ho per als partits del pacte.

Aventuraré una hipòtesi. Lligat al seu procés de desaparició, el català es debilita també intrínsecament i va tornant-se inútil. No per la falta de parlants, que també, sinó perquè, de tan feble, s’ha fet porós a la mentida. Paraules com independentisme, democràcia, dignitat o diàleg, en català ja són directament brossa i no serveixen per articular cap veritat, cap comunicació. 

Això explicaria que il·lustres senyors diputats amb un passat innegablement independentista puguin arribar a amagar-se a si mateixos què estan fent.