El paradís dels gossos
Entre el golf de Santa Cristina i el monestir de Solius, a la riba del Ridaura, hi ha una estesa de mitja dotzena de camps emmarcats per camins de terra, amb clapes d’arbres, que jo en dic el paradís dels gossos, en el sentit de paradís per als gossos però també de paradís per als que ens agraden els gossos.
Ja fa anys que cada dia a les cinc de la tarda una colla de gent de la Vall d’Aro aparca els cotxes al peu d’una filigrana de pollancres i s’ajunten per passejar els gossos, o perquè els gossos els passegin a ells. Fan una volta llarga de cinc quilòmetres, pugen a can Llaurador caminant i xerrant mentre el dia acaba d’espesseir-se i tancar-se i els gossos s’esbraven i corren i salten pels camins i al mig dels camps. “Estem preparant un llibre que es dirà Deu cues, quaranta potes… –m’explica un de la colla–. L’altre dia ens vam trobar un caçador amb un senglar mort de cent vint quilos…” Jo vaig a la meva, soc dels que caminen sols per la plana amb el seu gos a davant, amb la cua dreta, a punt per trobar-ne algun altre i socialitzar.
Per com se saluden, es flairen, se somriuen i s’empaiten, semblaria que enlloc que no sigui a la cara d’un nen petit pugui trobar-se una felicitat com la d’aquests gossos, la felicitat de qui estima i se sent estimat. Són com miralls peluts i amb cua, hi reconeixes el vell parsimoniós, el jove ximplet, el coix, el confiat, el saberut. Hi falta el cínic: també il·luminen com miralls, precisament perquè viuen lluny de les misèries dels seus amos. No han vingut a atacar ni a defensar-se sinó a reconèixer-se entre ells, i és agradable pensar que en això també coincideixen amb les criatures petites.
Una trentena de pardals aterren al mig del camp com un grapat de llavors caigudes del cel. Més avall, un tractor navega per terra arrossegant l’arada. L’home té un dèficit de consciència perquè la seva capacitat moral excedeix la consciència del que fa. Però on quedaria la llibertat, si haguéssim d’actuar sempre dintre els límits de la consciència? Aquesta pobresa de consciència ens limita el coneixement, i per això no hi ha un animal menys humà i més estúpid que la persona. En èpoques com la nostra, la limitació es veu diàfanament i l’única consciència digna és la de la vergonya.
El paradís dels gossos és més a nivell de terra, en un univers de relacions i mirades tan sofisticat com l’univers dels seus amos, igualment subtil, per més que diguin, no pas menys conscient. Viuen a la seva galàxia i de tant en tant ens visiten, i els miro com juguen i busco en ells uns valors més consolidats, vells i respectables.
