L’ENTREVISTA
Comarques Gironines 10/06/2022

Tomàs Aragay: “Fem cinema d’emocions, obrim amb bisturí el comportament dels humans”

Guionista de ‘Truman’, dramaturg i professor de l’Escac (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya)

Gerard Bagué
4 min
TOMÀS ARAGAY: “Fem cinema d’emocions, obrim amb bisturí el comportament dels humans”

Tomàs Aragay (Barcelona, 1968) forma part de la primera promoció de dramatúrgia i direcció de l’Institut del Teatre, al costat de Roger Bernat, Carlota Subirós i Oriol Broggi. Va ser company de pupitre a BUP del cineasta Cesc Gay, amb el qual col·labora com a guionista des de Krámpack fins a la recent Truman (premis Gaudí i Goya al millor guió). Viu a Pontós (Alt Empordà) envoltat de les famílies d’una colla d’amics que hi van comprar cases i que segurament inspiren les agredolces històries corals que ha portat al cinema amb Cesc Gay. Forma companyia teatral (Sociedad Doctor Alonso) amb la seva dona, la ballarina i coreògrafa Sofia Asencio.

A la carretera de Pontós des de la N-II, entre camps, només m’he creuat amb un ramat d’ovelles i una prostituta.

Conec el pastor. És un dels pocs ramats que queden per la zona. Precisament amb la meva dona vam pensar fer una història entre una puta i un pastor.

¿ Truman demostra que en els moments més dramàtics hi pot haver humor?

De vegades, als enterraments, tenim ganes de riure. Tanta solemnitat et fa venir un riure nerviós, tot i que no hi ha res de còmic. La gent, per por o nervis o per no suportar un silenci massa llarg, acaba rient.

Ara a Girona es qüestionen els preus abusius dels serveis funeraris. El protagonista de Truman va a la funerària per preparar el seu enterrament, però no qüestiona el sistema. No hi ha crítica.

No m’ho havia mirat mai així, però és veritat. Amb el Cesc ens havíem fixat precisament en el cas de Girona i en tota aquesta maquinària funerària que quan es posa en marxa no es pot aturar. La mort ho assumeix tot. Surt tangencialment que val molts diners. No fem un cinema especialment social o crític, això és veritat. Fem cinema de personatges i emocions, obrim amb bisturí el comportament dels humans.

Ho diu amb recança, que no fan un cine crític. No es poden fer totes dues coses?

Esclar. Ken Loach ho ha fet molt bé. El Cesc té molt clar què sap fer i què no. Això és una virtut, si no seria un geni. Ens hem especialitzat en un punt de vista que anem afinant, però té els seus límits. Si seguim treballant ens anirem atrevint a més. Són veus que has d’anar adquirint per fer-les servir bé.

El seu cinema té vocació realista, però si escrivís directament els diàlegs que té la gent no se’ls creuria ningú, oi?

No. La gràcia del nostre cinema és aquesta, que la ficció sembli veritat. I això és molt difícil. No tinc ni idea de com es fa. Ensenyar a escriure és molt difícil. S’aprèn fent-ho. I ja sé que és molt tòpic, però la realitat sempre supera la ficció. Escoltar les converses del tren és un dels meus defectes de fàbrica. Ara, si poses la realitat en una pel·lícula et diuen que això no ha passat. La gràcia dels nostres treballs és que les coses són a sota. S’entenen però no es diuen. No s’explicita mai, perquè rarament, en la intimitat, la gent diu el que pensa o el que li passa. El llenguatge serveix per simular, mentir i dir mitges veritats.

Truman va sobre l’amistat?

Hi ha moltes teories. Per a nosaltres va sobre com acompanyar la mort i com encarar els moments finals.

El que li fa més por a tothom és patir?

Hi ha un gest contundent del protagonista, que diu que no pensa patir.

I aquest gest fa que una dona s’irriti. ¿Exemplifica el paper de les dones i els homes davant de l’eutanàsia?

Aquesta és una pregunta recurrent [riu]. Som diferents però passem pel mateix. Hi ha reaccions més masculines o més femenines, però un home podria ser com ella. Vam tenir la intuïció que potser una dona pensa que s’ha de viure tot fins al final i els homes som una mica més porucs, sobretot amb el dolor.

Es diu que les dones són més sofertes.

Sí. S’embarassen i dónen la vida. Aquesta és la gran diferència, fins i tot d’estructura mental. Tenen una relació amb la vida diferent. Nosaltres som més egoistes: som nosaltres i prou.

Un guionista mai no té l’última paraula. On queda el teu ego de creador?

Som invisibles. No fem una obra acabada. Hem de ser bons dramaturgs: inventar, ordenar i decidir com s’ha d’explicar una història.

Què és una pel·lícula catalana? ¿La que es roda en català, a Catalunya, per un equip català o amb un tema ambientat a Catalunya?

Pot ser qualsevol d’aquestes quatre. En el meu cas, és una pel·li que es fa a Catalunya. Això sempre té una importància. Un és d’on és i parla del que parla. El gran problema del cine a Catalunya és que la indústria i el mercat són petits i el doblatge sempre és una cosa complicada, una traïció a l’obra. Al Cesc, quan ha entrat en una roda més gran de producció, se li ha demanat de fer-ho en castellà.

Se li ha demanat o se l’ha obligat?

No, obligat no. No hi ha aquesta tensió perquè hi ha una indústria suficient. Pots fer una pel·lícula en català, però assumint que si vols arribar a determinats mercats no és un avantatge.

Mercats espanyols?

I sud-americans, que al cine cada cop són més importants. Però no és obligatori, una pel·lícula rodada aquí en català pot ser boníssima. Jo penso més en pel·lis bones i dolentes que no pas en pel·lis d’un país o d’un altre.

Com veu les noves generacions? Molta tècnica i poca creativitat?

Quan hi havia diners, els alumnes eren consumistes, poc creatius i abocats al cine fàcil. Amb la crisi, tinc alumnes més íntegres i socialment més preocupats. És cíclic. Ara tornarà un cinema més compromès i potent, que farà reflexionar.

Què prepara?

Una sèrie de televisió, un thriller d’autor per a Movistar Plus, amb acció, humor i una mica de crítica social.

stats