PRIMER VA SER un refrec entre les fulles de l’aspidistra, just a darrere la cadira on m’estava llegint i prenent el sol. Triar per triar vaig imaginar-me un animal amistós a sota les mates, un ocellet, un esquirol, un gripau o un grill que em fes companyia a la nit. Però vaig sentir les pedretes del pati gairebé a sota la cadira, em vaig girar i vaig veure una cua llarga, ondulada i rígida, com un filferro folrat de plastilina grisa, enganxada al cul pelut d’una ratota grossa com un conill.
Una repulsa genètica em va pujar coll amunt i em vaig imaginar la rata enfilant-se’m amb les ungles pel camal, travessant-me la panxa per sobre el jersei arrapada a la roba, les quatre potes escalant per les costelles, pel coll, però pesava massa, i quan la rata està a punt de caure fa un salt i se’m clava amb les dents a la cara, em penja a la galta, té els ullets negres, quantes malalties que m’està passant..!
Al mateix temps sentia pietat, ganes d’acaronar-la, d’agafar-la i gronxar-la, no podia ser tan bruta, és un animal, té la puresa dels animals i a sobre és víctima del canvi climàtic, que els últims anys ha fet créixer la població de rates. Però, ¿i si em mossega? ¿I si mossega la meva gossa, que es passa el dia al pati, i la infecta i la mata? Deu venir a casa pel pinso de la gossa o per la grana que poso en una menjadora que vaig penjar a l’om per a les mallerengues i els pardals. Ara, quan obro el sac del menjar de gos, hi enfonso la mà a dintre amb por de trobar-hi un ratot i que se m’endugui un dit.
Ahir vaig sortir al pati i em vaig trobar la rata a sota l’om, menjant les llavors que cauen de la menjadora. Va girar cua i es va anar a amagar entre les fulles encartronades de l’aspidistra. La gossa va sortir darrere seu... La gossa té un nas perillós, amb el morro resseguia el camí que la rata havia fet per la pedrissalla...
Vaig creure el consell de la meva dona i vaig posar-li verí. De moment, no l’he tornat a veure. Però és com si la tingués a dintre, com si me l’hagués empassada, un plat de rata amb escorpins i serps. Torno a sortir al pati i paro l’orella per si sento el pedrigoleig de la rata amagant-se, miro cap als peus amb por de trobar-m’hi una estora fosca, feta amb les pells de mil rates vives, o una rata sola, grossa com un cavall, arraulida al peu de l’om, i el monstre és la mateixa llàstima que em fa aquest animal repulsiu i l’angúnia per la meva mateixa pietat, que és la que sento contra els que van contra meu, contra la meva mateixa persona i els meus, contra la meva existència, poca cosa hi puc fer.
