Roselles

Diu que ve tanta calor, i, abans que se’ns assequi i cremi tot, surto a fer una caminada per veure les flors de maig i els arbres, encara plens d’aigua de les últimes plogudes.

Quina personalitat que tenen les plantes, més que les bèsties, inclosa la humana. Cada herba és una declaració de principis.

Bigatge arrelat del bosc, columnates… Els pins tenen escata i els suros fan esses, però els troncs no són serps dretes, no hi ha animals amb arrels, ni cap que tingui una part enfonsada a terra i una altra estirant cap al cel. Travesso el bosc verd marí i escumós, la terra emanada, esculpida en fusta i fulla, i arribo a un camp d’herbes amb una gran estesa de papallones blanques, vermelles i grogues sobre el verd. Les blanques s’estan amb les blanques, les vermelles amb les vermelles, i les més petites, les grogues, més enfonsades. No mouen les ales perquè no hi ha animals amb arrels i no són papallones sinó grups de margarides, roselles i xicoies.

Les roselles són les més vistoses. Roses low cost, quatre tels de pètals com de paper de fumar però altives com crestes de gall i per comptes d’espina, pelussa. Una rosada de sang sobre el prat, el camp cap per avall que es dessagna, el crepuscle vermell de l’idioma… Per això el paisatge és tan distintiu de la nostra millor tradició literària… Com parlar de política, posats entre l’obvietat i la censura? 

Al sortir de la mà del Criador,
—divina,
bé que modesta flor—,
posí'm [és a dir: vaig posar-me] la barretina

escriu Verdaguer a la 'Cançó de la rosella (1900)'.

Destinada per símbol d'una raça,
[La rosella efímera representa els catalans]
Per la nova gent com per la vella,
la flor de la rosella
sempre serà la flor de Catalunya.

Mossèn Cinto va dedicar una altra cançó, La barretina (1879), a l’últim barretinaire de Prats de Molló per plorar l’esllanguiment de la catalanitat a la Catalunya Nord:

Catalana és esta terra,
los vilatges, catalans,
català lo pla i la serra,
mes de França els habitants [...]
Catalunya, pàtria dolça, com se perden tes costums!
lo de casa se t'empolsa
i amb lo d'altres te presums:
tes cançons les oblidares,
tos castells los aterrares,
en les flors de l'hort dels pares
ja no troba el fill perfums!

I les barretines es lliguen a la pobra flor catalana:

Les barretines vermelles
i el carmesí mocador
eren un camp de roselles
mogut pel vent de l'amor.

Quina trista evanescència, les roselles! I quina constatació perenne, al mateix poema, en aquests versos actuals:

Ja ton poble, Catalunya,
fins oblida el teu parlar.