Tino Soriano: “El repte és fotografiar l’ànima de les coses, no el seu aspecte”

Les seves fotos s’han publicat en revistes i suplements de diaris com Paris Match, Time Magazine, Der Spiegel, Viajar, Geo, L’Express, Los Angeles Times, El País Semanal i el Magazine de La Vanguardia. Des del 2001 és fotògraf de la National Geographic Society, on ha publicat diversos llibres i guies de viatges. Ha rebut nombrosos guardons, entre els quals el World Press Photo. Des de fa 13 anys, Tino Soriano viu a Banyoles, d’on és la seva dona, amb qui porta 35 anys. Tot un rècord per a un reporter.

Com va començar?

Professionalment, com a fotògraf de viatges per a Ronda Iberia, una revista que s’autofinançava bé i vaig estar cinc anys voltant món per a ells. Era l’època daurada de la premsa, no la de platí com els anys 50, però només hi havia premsa i no hi havia tants fotògrafs. Per a algú com jo, que començava, era una ganga. T’enviaven on fos, posaven totes les eines a la teva disposició, et pagaven, publicaven la història i et tornaven les fotos. Una vegada vaig anar a les Seychelles amb la directora i li vaig preguntar: “Com és que en una feina tan maca, tan atractiva, sempre treballeu amb la mateixa mitja dotzena de fotògrafs? Deu venir molta gent a oferir-vos els seus serveis”. Em va dir: “Cada dia vénen potser una dotzena de fotògrafs, però quan els preguntem en quant de temps han fet els treballs que ens ensenyen, la majoria hi han estat mesos. Nosaltres necessitem gent que amb cinc dies, comptant que potser en plourà quatre, torni amb resultats. I d’aquests n’hi ha molt pocs”.

Avui les condicions han canviat molt.

Sí, i també hi ha molta més gent bona. No és un problema en si, però és un problema per a la gent bona. Abans un fotògraf era com un druida, tenia unes fórmules químiques i si no les coneixies no estaves iniciat. Els mitjans jugaven sobre segur, no s’arriscaven a enviar un fotògraf a l’altra punta de món sense saber que respondria i que no els portaria fotos mal exposades, per exemple.

Això també ha canviat amb l’esclat de la fotografia digital.

Per a bé i per a mal. És interessant i alhora complex. Ara hi ha molts fotògrafs que tenen una visibilitat que abans no tenien. Pots contactar directament amb un que sigui a l’Afganistan. No tens la necessitat d’enviar-ne un de nord-americà o europeu perquè veus que el d’allà té un talent brutal i a més té l’idioma, contactes, coneix el lloc i et farà una bona feina. En aquest sentit ha democratitzat l’ofici. També hi ha la comoditat de poder enviar el material des de casa o des d’on sigui i treballar amb clients de tot el món sense fer un gran esforç. La part negativa és l’intrusisme, perquè el producte final és relativament fàcil de fer, tècnicament, i pel glamur de la professió molta gent juga a ser periodista o fotògraf. Es pensen que ser fotògraf consisteix a pitjar un botó i que, a canvi, t’apareixen viatges pel món, hotels de 5 estrelles, aventures, xicotes a cada port... Em compro la millor càmera, un bon ordinador, piratejo un PhotoShop i ja sóc fotògraf. No és així, si fos tan fàcil ningú em pagaria per treballar.

Però també s’ha reculat en els drets.

Estic fent la guia de viatges d’Espanya i Portugal per a National Geographic i m’he trobat autèntics robatoris als fotògrafs. Per entrar en llocs com el Real Monasterio de Santa María de Guadalupe o la Real Escuela Andaluza de Arte Ecuestre t’exigeixen que acceptis unes clàusules increïblement abusives. Que els has de donar les fotos que facis per a usos indefinits i, si per alguna raó, arriba una querella, és per a tu. Que només pots publicar a la publicació per a la qual hi vas però en cap altra. I si no firmes un contracte amb aquestes condicions, no entres. Això només passa aquí, a fora es posen les mans al cap quan els dius que no et deixen entrar si no és acceptant aquest xantatge. Els concursos són un altre abús. Moltes entitats públiques, privades i empreses, en lloc de contractar un fotògraf, convoquen un concurs de fotografia i per una nit d’hotel i un sopar es queden amb el material i tots els drets. Emprenyat, vaig obrir una pàgina a Facebook que es diu Stop Cláusulas Abusivas. La gent explica els problemes que es troba i d’altres els assessoren i ajuden.

Sense empatia no hi ha fotografia?

És fonamental. Potser no parles l’idioma però n’hi ha un d’universal que és l’empatia. Com mires, com et dirigeixes a les persones, el respecte pels hàbits, la religió, la cultura. L’art de la fotografia és tot el que fas, des de la producció fins que ets al lloc adequat a l’hora adequada. Un cop allà, el més fàcil és enquadrar i fer la foto. Vol ofici, però això es resol amb pràctica. El repte és fotografiar l’ànima de les coses, no l’aspecte. Una bona foto sempre és el resultat d’una bona relació. Quan el fotògraf està admès, els resultats són molt més espontanis. En una foto es nota si el fotògraf passava per allà o era allà. Si les persones veuen que vols fer un exercici a costa seva, et diuen que no. Encara que sigui un nadiu que viu enmig del desert i no sàpiga llegir, en sap més que tu de la vida i veu si ets allà per posar-te medalles a costa seva. Ningú et deixa entrar a la seva vida si nota que vols aprofitar-te’n. Moltes persones del que considerem Tercer Món tenen infinitament més recursos que nosaltres perquè cada matí han de buscar aigua o una arrel per menjar, per tant, són molt espavilats. Ens pensem que som els reis del mambo perquè tenim tecnologia, però ens treuen l’electricitat i som un zero a l’esquerra, ens moriríem de gana.

Ha publicat en grans capçaleres. ¿National Geographic té algun requisit extra?

La millor resposta la va donar un editor, que va dir “ to be smart ”, és a dir, ser espavilat. Es dóna per fet que compleixes els requisits de ser un bon fotògraf, però a més t’has de saber buscar la vida, que es vegi que tens una mirada que no és l’estàndard. No és que tu no imitis a ningú, és que ningú et pot imitar. A mi m’agradaria escriure com en García Márquez però veig que no hi arribo. Quan comences segueixes models però arriba un moment que has de tenir el teu. A vegades te la jugues i pots triomfar o fracassar.