Irlanda vota el primer president des del rescat
Irlanda creu cada cop menys en els polítics però més en la presidència del país. Els irlandesos van sobreposar-se ahir als pitjors aiguats de la història per anar a votar. El resultat, però, no se sabrà fins demà.
LondresHi ha un vell adagi irlandès que diu "Vota d'hora i vota sovint". Ahir els col·legis electorals van obrir a les 7 del matí, hora local, i la gran majoria de la gent es va mobilitzar a trenc d'alba, però la participació va ser baixa. El rol de la presidència a Irlanda és fonamentalment simbòlic, però és una institució que ha generat molt orgull nacional i que cada vegada compta amb més suport popular.
Logísticament dijous va ser un dia amb complicacions, ja que la majoria dels 26 comptats irlandesos tot just han passat per les pitjors inundacions en 800 anys. Un dels llocs més afectats va ser Dublín, la capital, on la presidenta sortint Mary McAleese va tancar el seu cicle polític dipositant la papereta prop del mític Phoenix Park.
De fet, a mitja tarda ja havien votat tots els candidats menys un: Martin McGuinness, el representant del Sinn Féin, que no pot participar als comicis perquè és resident a Irlanda del Nord. De tots els pretendents a la presidència, McGuinness és sense cap mena de dubte el més conegut internacionalment, i d'entrada també el més controvertit. El seu passat com a exlíder de l'IRA als anys 70 encara el fa persona non grata entre molts irlandesos. Però la seva posterior rehabilitació política i sobretot la seva contribució durant les negociacions de pau per acabar amb el que eufemísticament s'anomenen els "problemes" d'Irlanda del Nord donen crèdit a la gran transformació democràtica que s'ha produït a l'illa durant les últimes tres dècades.
La resta de candidats potser no són tan coneguts fora de casa, però no per això són menys polèmics. El cas més curiós és el de Seán Gallagher, un empresari molt mediàtic que fins dilluns passat es perfilava com a preferit amb un 40% de la intenció de vot, però que en les últimes 48 hores s'ha vist esquitxat per més d'un rumor de negocis bruts. Gallagher es presenta com a candidat independent, un home de negocis i d'acció que no necessita presentacions a Irlanda. En el seu temps lliure també és l'estrella d'un programa televisiu en què joves emprenedors l'han de convèncer perquè inverteixi en els seus projectes. Però la seva popularitat podria sortir malmesa després que no pogués explicar per què se l'acusa de demanar 5.000 euros per organitzar un sopar per recaptar fons per al partit centrista Fianna Fáil. O pitjor encara, per no poder justificar per què se l'acusa d'haver rebut un préstec sense interessos, il·legal a Irlanda, de més de 80.000 euros el 2009.
Entre la llista de candidats també cal destacar la presència de dues dones que voldrien fer un rècord i esdevenir la tercera presidenta consecutiva. Mary Davis és una candidata independent que es va fer coneguda quan va portar a Irlanda les Olimpíades Especials, però el seu eslògan "Orgull a casa. Respecte a l'estranger" no sembla aixecar passions. Dana Rosemary Scallon no només és independent, també ha sabut mantenir la seva popularitat després de guanyar Eurovisió als anys 70 i esdevenir una eurodiputada als 90. La manca d'eslògan podria explicar la confiança que té en la seva campanya.
Un poeta i un homosexual
Gay Mitchel, el candidat del partit del centredreta irlandès Fine Gael, ha passat força desapercebut, mentre que Michael D. Higgins, laborista, és un veterà que a més ha trobat temps per participar en la lluita pels drets humans i la poesia. Però potser el candidat més idiosincràtic seria David Norris, un senador independent i especialitzat en l'estudi de James Joyce. Però potser més significativament, un lluitador clau per la descriminalització de l'homosexualitat a Irlanda, un país profundament catòlic que encara no permet l'avortament i que té dificultats per acceptar el divorci.
