Loquillo: "Mentre Els altres es diverteixen, jo treballo"

Diuen que sempre arriba quinze minuts tard, però aquesta vegada s'ha oblidat de ser fidel a la seva llegenda i en són 30. Entra a l'Hotel Pulitzer de Barcelona i la seva envergadura i el seu vestit impecable omplen l'espai. Ja a la terrassa, cigarreta en mà, s'esplaia sobre la relació entre el rock, la poesia i la paternitat.

Ara que tothom es baixa la música d'internet, té sentit publicar un disc?

Jo no me la baixo: a casa meva em van ensenyar que no s'havia de robar.

Parlo de baixar-la legalment.

Jo no compraria mai un llibre digital, seria com regar un arbre virtual. A mi m'agrada tocar les coses, palpar-les: si no palpes un disc no el sents. És tan senzill com això. No ens hem de deixar enganyar per la tecnologia. L'hem de fer servir per al que l'hem de fer servir, però res més.

No et fa por convertir-te en un vellet rondinaire?

Sóc un home del segle XX. No és que el segle XXI no m'interessi, crec que hi ha coses bones i coses dolentes, però un no pot deixar-se portar per la idea que tot el que és tecnològic és millor. No sóc al Twitter, no tinc Facebook, ni ganes.

És el teu tercer disc de poesia però el primer dedicat íntegrament a un sol autor.

Tenia ganes de fer un disc dedicat a l'obra d'un poeta modern, espanyol i, sobretot, viu. M'he posat a la seva pell, he interioritzat el que estava escrivint i això només ho aconsegueixes si tens un contacte directe amb el poeta. De l'altra manera només interpretes: aquí no es tracta d'interpretar, es tracta de transmetre el que vol dir.

Per què has triat Luis Alberto de Cuenca?

Crec que De Cuenca és l'únic poeta de la seva generació que ha entès que la poesia i el rock van units i que el rock'n'roll també era la seva cultura. Qui faci rock i digui que no llegeix llibres, a banda de ser un paleto , no té ni puta idea d'on s'ha ficat. A més, els seus poemes són vestits fets a mida per a mi.

Per què heu invertit 11 anys a fer el disc? És molt de temps, trobo.

Que hàgim trigat tant de temps a fer el disc només vol dir que no estàvem preparats. Per a segons quina poesia has de tenir una edat: no és el mateix cantar La malcasada amb 30 anys que amb 50, perquè amb 50 t'ha passat. Pots interpretar-ho, però no sentir-ho.

Al disc treballes de nou amb Jaime Stivel i Gabriel Sopeña.

En tots els meus projectes procuro ser sempre el pitjor, perquè així aprenc. Mai treballaria amb gent que em considerés el millor: seria un gran error. Procuro sempre envoltar-me del millor equip i que estigui sempre per sobre meu. És bàsic per aprendre.

Què és un artista?

Per a mi un artista de veritat és aquell que es creu el que fa i que lluita pel que fa. Crec en el talent, una cosa que està totalment desfasada: ara qualsevol pot fer un disc. Mentida: qualsevol, no. Sense esforç, no hi ha res.

Sempre has fet el que t'ha donat la gana?

Sí, però és que per poder fer el que et dóna la gana, abans t'has d'haver plantejat que vols fer el que et dóna la gana. El més important de tot és que un té el que es mereix. El que no fa els deures no funciona. Estem en un moment de posicionament, en què quedaran els millors. Quedaran els que puguin oferir alguna cosa diferent, personal, i els que entenguin que això també és un negoci i que s'ha de respectar el públic.

I tu seguiràs existint?

Sempre he funcionat de la mateixa manera: no em fixo en el que fan els altres, em fixo en el que faig jo. Mentre els altres es diverteixen, jo treballo, que és una postura molt catalana, per cert.

El teu fill ja té 12 anys. Com t'ha canviat ser pare?

No m'ha canviat, sóc un home mediterrani, un home de família, per a mi és un fet normal. I d'altra banda, ara gaudeixo molt perquè amb el meu fill puc anar a veure els The Who i puc anar a veure Morrissey. Compartim gustos.

Encara sort! Si t'arriba a sortir maquinero …

És impossible, educo molt bé el meu fill. No sóc d'aquells que el deixen tot el dia davant de la televisió. També té la sort d'estar envoltat d'un bona colla de creadors que van passant per casa. I sempre he procurat allunyar-lo de qualsevol postura ortodoxa, no m'agraden.

Ets sempre així? Vull dir, hi ha el personatge públic i després la persona privada?

És que no jo no faig cap diferència en això. Tinc 50 anys, a mi no m'ha de venir cap executiu de cap empresa a asseure's al meu costat a l'avió en classe business a preguntar-me què faig allà. Bàsicament, perquè: què hi fa ell, allà? Si fos algú, tindria avió privat.

Què en penses dels nou grups catalans, com Manel, Mishima, o Els Amics de les Arts?

El millor és que la gent que ara canta en català no ho fa perquè els subvencionen, sinó per fet natural. Però el que em sembla absurd és que si els Manel omplen un teatret de Madrid, surti a tota la premsa, i en canvi els Love of Lesbian omplen cinc dies seguits el Joy Eslava i no surti enlloc. Pobres Manel! Els estan fotent una pressió brutal amb dos discos! Deixeu-los estar! Això mata un artista.