Nostàlgia abans d'hora
El PSOE volia per tots els mitjans que la campanya del 22-M fos estrictament municipal i autonòmica, és a dir, que no fos un plebiscit sobre la gestió d'un Zapatero ensorrat a les enquestes. A la vista, però, dels resultats del CIS i altres enquestes pròpies, Ferraz ha decidit canviar el guió. Encara que ara sembli mentida, el gran actiu del PSOE aquests anys ha estat la superioritat dialèctica del president respecte al seu adversari. Rajoy no ha aconseguit mai vèncer Zapatero en un cara a cara ni en un debat de política general, i això explica que hagi estat un any sense oferir rodes de premsa obertes a les preguntes dels periodistes. Ahir Zapatero ja va entrar en el cos a cos amb Rajoy, i aquesta serà la tònica de la campanya perquè la majoria de dirigents populars, com ara Francisco Camps, ni tan sols esmenten els seus contrincants electorals als mítings, els ignoren (a Jorge Alarte tampoc el coneix ningú) i se centren en Zapatero. El de Lleó, posats a immolar-se, ha optat per l'últim recurs del polític desesperat: el xantatge emocional. Així a partir d'ara assistirem a un llarg adéu d'un personatge que en el seu dia va representar l'antítesi de l'aznarisme i que ara apel·la al record d'aquell dirigent preretallada que sempre sorprenia amb algun truc d'última hora i guanyava a Rajoy en els debats. És a dir, el vot d'una nostàlgia abans d'hora.
