Stefan Sagmeister: "Si trobes la manera de no créixer, tot serà més fàcil"

El dissenyador Stefan Sagmeister (Àustria, 1962) ha reflexionat sobre els anys sabàtics i la felicitat en l'última conferència del Festival OFFF. És un dels gurus del disseny contemporani. El 1999 va gravar-se una tipografia al cos pel cartell de l'AIGA Detroit (American Institute of Graphic Arts) per evidenciar el patiment implícit que el dissenyador viu en cada creació. Tres anys abans signava la portada del disc Set the twilight reeling, de Lou Reed. Dirigeix un petit estudi que combina projectes de publicitat, identitat corporativa, música i mobiliari, entre altres, i afirma que vol continuar sent petit.

La música el va portar a dedicar-se al disseny?

Sí, d'alguna manera. Quan tenia 14 o 15 anys tocava en diferents bandes. Hi vaig descobrir les caràtules... Volia ser dissenyador de caràtules, volia dedicar-m'hi professionalment, pensava que era una feina magnífica. També va ser decisiu el pas per un petit magazín liberal, on vaig veure que preferia dissenyar -si d'allò tan rudimentari se'n podia dir disseny- que escriure. Mentre estudiava disseny, em vaig adonar que podia crear més coses, a més de caràtules.

En què basa el seu disseny?

Sempre intentem provocar una resposta emocional en l'observador, tocar el cor del públic partint de la base que rep molts missatges; alguns són dissenyats per professionals i el deixen completament fred. El contingut ha de ser adequat i ha de provocar alhora. No necessito que em commogui l'envàs de detergent, però si s'hi imposa la subjectivitat potser ho fa.

Ha seguit el consell del dissenyador Tibor Kalman de no créixer com a estudi. Per què?

Durant una estada de dos anys a Hong Kong vaig aprendre moltes coses i vaig veure en què no volia convertir-me. Després, Tibor Kalman em va ensenyar com ho havia de fer per no créixer com a empresa. "Si trobes la manera de no créixer, tot serà més fàcil", em va dir. Sempre he defensat els equips petits, en l'àmbit de la comunicació. Considero que hi ha un sentiment de pertinença al projecte, l'enfocament és més automàtic, els fluxos de treball són més eficients i, per tant, la qualitat del treball resultant és molt més pura i efectiva. Darrere de la identitat visual de Coca-cola, Nike, Apple, IBM i Google també hi havia poca gent...

De quin projecte seu se sent més satisfet?

Durant molt de temps em va omplir molt treballar per bandes de les quals sóc molt fan, com Talking Heads, Rolling Stones, Lou Reed i altres. Però abans de deixar que els projectes es convertissin en repetitius vam començar a explorar altres camins. Per mi una de les obres més rodones és Things I have learned in my life so far : vam desenvolupar el contingut, petits aforismes provinents del meu diari que penjàvem en espais que habitualment es destinen a publicitat, i el vam poder publicar gràcies al suport dels nostres clients. Vam fer el projecte realitat sense tenir la certesa de si funcionaria... Va funcionar i vam aconseguir molt de feedback .

També us interessen els projectes de contingut social, vinculats a ONGs.

Sí. Vam elaborar una campanya per reduir el pressupost militar als Estats Units, per exemple. I l'últim projecte, que no ha funcionat, era un treball per a la reconciliació entre països. Penso, però, que alguns projectes no necessiten un bon disseny, sinó una bona política.

Fins a quin punt ha d'intervenir la tecnologia en el disseny?

La tecnologia seguirà condicionant el disseny, però estic convençut que no ens permet obtenir els resultats que perseguim com a humans. Sembla que anem cap a un món on tot és digital i on no tenen sentit els CD i els vinils; però el que creem a internet és un projecte que canvia constantment i que desapareix de sobte. Un estudi indicava que els fusters són la professió més feliç perquè al final del dia obtenen la satisfacció de l'obra feta. Com quan tens a les mans el projecte que acaba d'arribar de la impremta: és la feina de les últimes setmanes, en què has dipositat amor i afecte... Curiosament, els meus companys que han invertit tant en tecnologia tornen a voler fer dibuix a mà. És difícil fer una predicció de cap a on anem. Em sento dividit.

No sembla que sigui gaire amic del Photoshop.

És una eina poderosíssima, però no implica bons treballs. Hi ha molta gent que l'utilitza i sovint els resultats són horribles, tot i que és un programa fantàstic... Els que obtenen bons resultats són els que utilitzen una petita part del programa, d'una manera molt restringida. Recorda la reflexió de Brian Eno sobre l'èxit de la guitarra elèctrica al segle XX: hi pots fer poques coses, però les que permet fer les fa bé.

Treballa en un film sobre felicitat. Felicitat i disseny són una mateixa cosa, per vostè?

The happy film és un projecte sobre la meva felicitat, però hi ha una força profunda que ens mou a buscar-la. Vull comprovar si a partir de la meditació, les teràpies cognitives i les drogues puc elevar el meu ésser. Per mi el disseny és una manera de fer coses que m'agraden.