25/11/2011

Els bons oficis de Sàleh sense Sàleh

2 min
L'encara president del Iemen, Ali Abdul·lah Sàleh, amb el rei saudita dimecres a Riad.

La sortida que han trobat els Estat Units i l'Aràbia Saudita per acabar amb la dictadura d'Ali Abdul·lah Sàleh al Iemen és pròpia de dictadors. El pla de transició que ha dissenyat el Consell de Cooperació del Golf, amb la supervisió de Washington, diu que Sàleh, que ha estat 33 anys al poder, ha de traspassar els poders al seu vicepresident abans de 30 dies, preveu eleccions d'aquí tres mesos i ofereix immunitat per a Sàleh i tota la seva família, així com per a la resta dels dirigents que han estat governant el país. El president iemenita, d'altra banda, podrà viatjar a Nova York, on se l'espera per tractar-li les ferides d'un atemptat perpetrat a casa seva al juny.

De poc han servit les protestes populars que reclamaven jutjar Sàleh i el seu règim -protestes que ahir provocaven més repressió amb nous morts-. Tampoc s'ha fet cas de les paraules que la recent nomenada Nobel de la pau, Tawakul Karman, va dirigir fa unes setmanes a l'ONU en què s'oposava al pla del Consell de Cooperació del Golf i reclamava que Sàleh fos tractat com "un criminal de guerra".

La diplomàcia occidental ha preferit donar llum verda a una transició que, prescindint de Sàleh, en garanteixi el llegat. I és que quan els iemenites es van afegir a les revoltes àrabs ho van fer contra un dictador que, sent un dictador -de fet, una mica menys que Mubàrak o Ben Ali, ja que al Iemen hi havia certa democràcia-, era al mateix temps -i desgraciadament-, segons Gary Reid, supervisor de les operacions antiterroristes dels EUA: "El nostre millor amic a la regió". Per a Reid, el problema era que encara no s'havia trobat "cap altra figura capaç de succeir-lo".

La lluita antiterrorista preval

Diguem-ho clar: la seguretat, la lluita antiterrorista, i no el desenvolupament del país o la democràcia, és la prioritat que té Occident al Iemen. Si les revoltes àrabs no haguessin arribat al país, Sàleh continuaria sent, amb tota seguretat, "el nostre millor amic".

Només l'any 2010 l'administració Obama va gastar 260 milions de dòlars a equipar i entrenar l'exèrcit iemenita. Clinton va visitar el país setmanes abans de l'inici de les revoltes amb la intenció de discutir la col·laboració en la lluita antiterrorista contra Al-Qaida i donar suport a Sàleh en la guerra contra els secessionistes houthis -xiïtes- del nord. Una guerra en què es veu l'ombra allargada de l'Iran i on participa molt activament l'Aràbia Saudita.

Sàleh també ha deixat que els EUA actuïn sobre el territori amb d'avions no tripulats per atacar dirigents d'Al-Qaida. L'últim episodi va ser l'assassinat del ciutadà nord-americà i líder religiós, Anuar al-Awlaki, fa només un mes.

¿Com es pot preservar, doncs, aquesta bona relació que no posa restriccions a la lluita contra el terrorisme? És a dir, ¿com prevaler els interessos de seguretat occidentals i donar suport, alhora, als canvis d'una població empobrida, que ha vist com s'ensorra l'economia amb la pèrdua del turisme i els pous de petroli exhaurits?

El pla del CCG no és el canvi que necessita un país molt complex, amb les tribus lluitant pel control del territori, una secessió al sud, una guerra al nord, una nova joventut urbana molt activa i polititzada i, finalment, la presència d'Al-Qaida. No és només un mal pla. També és un pla impossible.

stats