Erdogan s'erigeix com el model per als països de les revoltes àrabs

IslamòlegTurquia és, si s'ha de jutjar pel volum d'informació desvelada a Wikileaks, el tercer país en interès per als Estats Units, només per darrere de la Xina i Rússia. Les guerres del Golf, l'11-S, l'absència d'Europa al Pròxim Orient i molts altres factors han reforçat el lideratge dels turcs al món. Però ara ja no és només pel seu exèrcit potent i nombrós o el seu immens mercat amb extensions fins als confins de l'Àsia central, sinó gràcies també a la intel·ligent política de Recep Tayyip Erdogan, guanyador tres cops seguits de les eleccions presidencials.

Malgrat els problemes interns i l'endeutament econòmic -qui no en té?- Turquia és el model de societat que molts països islàmics voldrien per a ells. Mentre els laïcistes sostenen les dictadures, com a mal menor l'islamisme moderat turc té la democràcia com a sistema i defensa els drets humans -Erdogan ha derogat la pena de mort-. Una paradoxa que no ho és si es deixen els prejudicis i el vell fonamentalisme occidentalista.

A Turquia, com a Egipte i a Tunísia, es lluita dia rere dia contra Constitucions-trampa, involucionistes i cleptòcrates. Les temptatives de cops d'estat i les fortes tensions són constants. Però la societat sap el que vol i ho demana fermament amb els vots. Una política moderada, l'èmfasi en l'economia, una esperança de justícia i dignitat, aquest és el programa ideològic que porta un nou alè a les noves generacions urbanes de tota la regió.

Les idees d'Erdogan han seduït moltes orelles. També el seu discurs ètic i posat a la pràctica sobre Palestina ha commogut. I la valentia sobre Síria li obre les portes a futures intervencions humanitàries.

Llibertat sense perdre les arrels

En els últims anys el model de democràcia islàmica o, ras i curt, a la turca ha guanyat partidaris ràpidament. A tot arreu triomfa la demanda de llibertat sense perdre cap de les arrels. Agradi o no, el laxisme ètic no qualla fora d'Europa. Això no vol dir que el consumisme i la tecnologia moderna no encenguin els ulls a tothom. Trencar amb el despotisme laic que tant ha ferit la identitat de les classes populars i rurals és essencial. Obligar a no dur el mocador als cabells és repressiu i mou el pèndol de la llibertat al costat dels islamistes. Erdogan ve a dir: "Que el dugui qui vulgui, però no m'ho prohibeixis pas!" Qui ho pot contradir?

La paraula clau avui és l'alternança real: fer fora militars colpistes i oligarquies monopolístiques. Que n'és de diferent això davant la sinistra estabilitat a tot preu d'Espanya, el Marroc i Algèria... El suport i la submissió a les dictadures pròpies i veïnes es pagarà car amb l'exclusió del nou dinamisme del mediterrani oriental.

Erdogan no és l'ideòleg Bambi del menystingut diàleg de civilitzacions . Contra la passivitat i el narcisisme de la vella Europa, ell ha forjat una ideologia de centre a les modernes democràcies islàmiques, on més justícia vol dir més bon repartiment, sense capgirar els mercats. Un cercle virtuós que pot néixer d'un Egipte reformat, la flexibilitat dels tunisians i el petroli libi. A Líbia, justament, les inversions de Qatar -atenció a les desinversions a Europa dels Emirats cap al món àrab!- no han amagat la discreta presència turca.

El pla de ruta es guarda en secret però cap potència rebutjarà ser-ne aliada. Els Estats Units han vist la jugada, Europa debat en cercle, la Xina es postula com a recanvi. L'islam tranquil d'Erdogan planteja idees raonables fins i tot quan no agraden. Acusar-lo de ser el cavall de Troia del totalitarisme islàmic és, sobretot, una confessió d'encís excessiu.