Avishai Margalit: "Com a israelià, em sento més insegur sense el rais"
Filòsof Professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, ha portat els debats sobre la condició humana a l'anàlisi de les relacions entre l'Islam i Occident. Mirada Viu a cavall entre els EUA i Israel
La seva obra parla de les societats decents com aquelles on la gent no viu humiliada. Seria una clau per entendre el que està passant al món àrab?
Una societat decent és aquella que no humilia la gent. Crec que la principal preocupació de la gent en aquestes revoltes és la humiliació. No es tracta només que sentin la injustícia o l'opressió: crec que la dignitat i la humiliació són aspectes crucials avui. La humiliació és que no et tractin com un ésser humà: que et tractin com un animal, com un número, com una criatura...
La idea d'humiliació és universal?
La manifestació de la humiliació està determinada localment en cada cultura. Per exemple, a la plaça de Tahrir els manifestants van alçar sabates en un gest per humiliar Mubàrak que no és universal. Però la idea d'humiliació sí que és humana.
Com es va sentir quan va veure el que passava a Tunísia i a Egipte?
Primer em vaig sentir feliç, quan vaig veure que la gent s'alçava contra un tirà com Ben Ali, o com Mubàrak. Era un acte de dignitat. Però després ve la preocupació, quan penses on pot portar tot això, qui agafarà el poder, quin règim vindrà.
Després de tants anys parlant de xoc de civilitzacions, veiem gent morir als carrers del Caire per la llibertat i la democràcia.
Mai he cregut en la idea del xoc de civilitzacions. El Caire tenia Parlament des del 1866, quatre anys abans que Itàlia: dir que al món àrab no hi ha tradició de parlamentarisme és absurd. El tema és fins a quin punt es tracta d'un procés profund. No sabem què pensa la gent del camp a Egipte. Explicar Egipte des de la plaça del Tahrir és com explicar Espanya des dels voltants del Camp Nou. Jo no "compro" tan fàcilment la idea que els Germans Musulmans poden ser com la democràcia cristiana a Itàlia: un partit amb substrat religiós sense una agenda islamista. Només cal veure què ha fet Hamàs a Gaza. No crec que els Germans Musulmans siguin com Al-Qaida, però tampoc que siguin un partit amable i democràtic.
Com a israelià, ara se sent més segur que abans de la revolta?
Em sento més insegur. Només teníem pau amb Jordània i Egipte, que era crucial. Amb els veïns hi ha treves, però no pau. I diguem el que diguem, Mubàrak mantenia la pau. Sabem que era una pau molt impopular. Òbviament els Germans Musulmans hi estan en contra. I passi el que passi ara, aquesta pau estarà amenaçada.
Un entorn democràtic no seria més segur per a Israel?
Sí, però la democràcia va portar Hamàs al poder a Gaza. I no sabem si els Germans Musulmans arribaran al poder per mitjans democràtics, com ho va fer el FIS a Algèria. Jo estic per la democràcia fins i tot si perdo, però no penso que la democràcia porti per definició bons resultats. Hi ha partits repugnants que arriben al poder per la democràcia. Aquest és el risc a córrer. Crec que hem d'estar contents amb el que ha passat, malgrat el risc, però hem de saber que hi pot haver conseqüències nefastes.
Quin serà l'impacte de tot això sobre el conflicte israeliano-palestí?
Dolent, perquè la política de la dreta és la política de la por. I ara hi ha més motius per invocar la por. Tothom sap que la solució són dos estats, però no hi ha prou israelians que ho vulguin, i els palestins estan dividits. No crec que ara pugui sorgir res de nou.
