Cinema

Abel Ferrara i Willem Dafoe fan teràpia a la Berlinale amb 'Siberia'

L'humor extravagant d''Effacer l’historique' trenca la solemnitat de la competició del festival

Considerant la filmografia plena d'excessos, bogeria i insubornable llibertat d' Abel Ferrara, que Siberia sigui de llarg la seva pel·lícula més extrema i radical no deixa de ser un mèrit. Presentada aquest dilluns en competició oficial a Berlín, el film torna a reunir el director d' El tinent corrupte (1992) amb un Willem Dafoe que es confirma com alter ego definitiu de Ferrara, a qui ja encarnava al film anterior –i pendent d'estrena– del cineasta, l'autoficció Tommaso (2019), que protagonitzava un director nord-americà que vivia a Roma –com Ferrara– amb la dona i la filla reals del director. A Siberia la identificació entre Dafoe i Ferrara no és tan evident però potser sí més profunda: el film no intenta retratar la quotidianitat familiar del director sinó el seu inconscient: malsons, fantasies, dimonis i obsessions que són carn de psicoanalista però que, sempre pragmàtic, Ferrara ha bolcat en el seu cinema.

La cosa arrenca en un cafè envoltat de neu i perdut enmig de les muntanyes, un lloc pel qual només hi passen caçadors esquimals en busca d'un whisky o viatgers en trineus de gossos, com una prostituta embarassada i la seva mare, a qui l'amo del local (Dafoe) va servint vodka durant una bona estona tot i no entendre res del que diuen (l'espectador tampoc). Aquesta és la part més convencional de Siberia: a partir d'aquí, Ferrara treu el fre de mà i comença un viatge al·lucinat per la seva psique amb desdoblament d'identitats, sexe edípic, regressions infantils, peixos xerraires i un ball extàtic a ritme del Runaway de Del Shannon, una tria, per cert, de Dafoe. “És el primer disc que vaig tenir de petit”, ha explicat en roda de premsa l'actor, més implicat del que sembla en el film: quan li han preguntat a Ferrara per la fotografia que apareix en una escena, Dafoe ha intervingut per explicar que era de la seva família.

Benigni i Garrone tornen Pinotxo a Collodi

Críptica i misteriosa, plena de símbols inexplicables, aquesta simfonia junguiana travessa paisatges àrtics, deserts i muntanyes per tornar finalment a la neu i deixar l'espectador amb dues opcions: treure la llibreta, prendre notes i, en acabar, cobrar-li la sessió a Ferrara, que s'ha quedat descansat fent el seu exorcisme personal; o bé deixar-se portar pel viatge que proposa i perdre's en els racons més torturats de la ment del director. En el fons, Siberia és la seva versió del 8 1/2 de Fellini, un homenatge al poder del cinema per invocar el món interior dels creadors. A Ferrara no li falta precisament talent per plasmar-ho, però hi ha mons interiors als quals no sempre et ve de gust apropar-te.

La comèdia al rescat

Per contrarestar la gravetat de Siberia, la competició oficial ha programat el mateix dia Effacer l’historique, de Benoît Delépine i Gustave Kervern, un nou exercici d'humor dislocat i excèntric dels directors de Louise-Michel (2008) i Mammuth (2010) i, en vista de les rialles que han aconseguit en una projecció de premsa a les 9 del matí d'un dilluns, també la seva comèdia més rodona. Els protagonistes són tres veïns d'un barri residencial francès, cadascun més desastrós que l'altre: una conductora que ha perdut la feina i el marit per la seva addicció a les sèries (“Tot va començar amb A dos metres sota terra”, comença la seva hilarant confessió), el serraller enamorat de la veu que el truca des d'un locutori de Maurici, i la caòtica Marie, un accident amb potes que va de calamitat en calamitat. Les cançons de Daniel Johnston i la crítica al consumisme desaforat vertebren una farsa plena de gags demolidors sobrats de mala bava que inclou una revisió de la famosa escena del gel fixador d' Alguna cosa passa amb la Mary. El jurat segurament ignorarà aquesta comèdia pura, gènere vetat en els palmarès de festivals, però, com cantava Johnston, “l'amor vertader t'acabarà trobant”. L'amor del públic, s'entén.