MÚSICA

Adeu a Daniel Johnston, l’àngel ferit

El músic nord-americà era capaç d’il·luminar una melodia per despullar l’amor de retòriques falses

“I qui el cuidarà quan faltem nosaltres?”, es preguntaven els pares del músic nord-americà Daniel Johnston al documental The devil and Daniel Johnston (2005). Eren plenament conscients de la vulnerabilitat del seu fill, un home travessat per la inspiració i la fragilitat, capaç d’il·luminar una melodia per despullar l’amor de retòriques falses i alhora d’enfonsar-se en la foscor de la frustració de l’amor no correspost.

Mor el músic i artista de culte Daniel Johnston als 58 anys

Mort dimecres a Austin (Texas) als 58 anys, a causa d’un atac de cor, Daniel Johnston va ser admirat per artistes com Kurt Cobain, Beck, Jeff Tweedy, Tom Waits i Matt Groening, defensors d’un músic i dibuixant l’obra del qual no es pot deslligar de l’esquizofrènia i el trastorn bipolar que van diagnosticar-li de ben jove. Tanmateix, ¿les seves cançons eren com eren a causa de la malaltia? No exactament: com deia el guionista de còmics Harvey Pekar, Daniel Johnston era un gran artista malgrat la malaltia.

Només un gran artista podia fer una cançó com Life in vain, tan bella i trista, i tan conscient de la dificultat de viure en un món on costa estar viu quan et sents com un mort vivent. I així i tot ho intentes sense defallir, com va fer Johnston quan va començar a enregistrar cançons que aplegava en cassets que regalava als amics, i que es van editar conjuntament en la capsa de sis CD The story of an artist (2010). Allà ja hi havia el fulgor de la inspiració i l’esbós de mil rutines sobre superherois, supermonstres, el fantasma Casper i un amor impossible, sempre el mateix i també present en els discos que va fer als anys 90, quan el rock alternatiu el va convertir en una figura de culte.

Nascut a Sacramento (Califòrnia) el 22 de gener del 1961, l’autor de cançons com True love will find you in the end tenia una sensibilitat sense artificis, sense cap altre filtre que no fos el caprici d’un estat d’ànim ferit, que tanmateix aconseguia curar amb una melodia i una rima sobre aquell amor platònic, Laurie Allen, que va inspirar tantes cançons en què la tendresa sempre foragitava l’obsessió.

Aquesta era la llum de Johnston. Però també hi havia l’ombra, el dimoni de la malaltia i aquella incomoditat corprenedora dels seus concerts, quan el món es podia esmicolar mentre ell intentava acabar Devil town, una dotzena de versos sobre la depressió que tot ho arrasa i que el cantautor asturià Nacho Vegas va injectar de ràbia política en una versió titulada Ciudad vampira. Vegas no va ser l’únic que es va rendir a l’àngel de Daniel Johnston. També el van versionar Beck, The Flaming Lips, Bright Eyes, Eels, M. Ward i Tom Waits, entre molts d’altres. Tots el miraven intentant capturar el somriure d’un home que hauria volgut viure en els còmics que comprava compulsivament i en els dibuixos i les cançons que ell mateix feia per guanyar els combats perduts a la vida.

Més continguts de