Adeu a Joan Guinjoan, esperit lliure arrelat a la terra

BarcelonaCompositors, cantants, instrumentistes, directors d’orquestra, institucions i amics lamentaven ahir la pèrdua de Joan Guinjoan, mort l’1 de gener als 87 anys. Ha estat un dels millors compositors catalans dels segles XX i XXI. Autor de més de cent obres, era un home afable, irònic i amb una immensa curiositat per la música contemporània actual.

El seu pis a Barcelona era un punt de trobada de músics de totes les edats, ja fos al menjador amb la seva dona Monique, desapareguda fa dos anys, o al seu despatx, una habitació petita amb un piano que no tocava perquè preferia el teclat elèctric, les pipes abandonades per prescripció mèdica i piles de partitures, cedés, elapés, manuscrits i fotografies. També a la bodegueta que hi havia sota casa seva, on li agradava menjar braves i fer la copa amb amics i coneguts. Era allà on explicava els seus orígens a Riudoms, on ahir l’Ajuntament va decretar dos dies de dol oficial. “La meva família eren pagesos. Un dia li van comprar un acordió al meu cosí i vaig aprendre algunes cançons de l’època que tocava per festa major”. Poc després es trobava matriculat al Conservatori del Liceu, on va estudiar la carrera de piano a dos cursos per any perquè “havia de seguir treballant la terra amb el pare”.

Com a pianista va fer concerts per tot el món, però ho va deixar al cap de set anys. “El 1960 vaig decidir dedicar-me a la composició i vaig tornar a París a estudiar. El 1965, ja a Barcelona, vam fundar amb el Juli Panyella el grup Diabolus in Musica”, una agrupació de difusió de la música contemporània que va portar a Barcelona els millors compositors i grups instrumentals del moment.

Senzill, humil i alhora contundent i clar, sempre va ajudar els joves compositors. “El vaig conèixer als 18 anys quan estudiava al Conservatori -explica el director d’orquestra i també compositor Ernest Martínez Izquierdo-. Des del primer moment em va animar a ensenyar-li tot el que escrivia, anava a casa seva i a la bodegueta. Aquelles trobades han continuat tota la vida. Parlàvem de música, de política, de la nostra vida personal. Ell va dirigir obres meves, com l’estrena de Barcelona 216, que em va dedicar, i que l’any passat li vam poder regalar enregistrada. Després jo he tocat tot el que he pogut de la seva música”, com la tercera simfonia, Alba, inspirada en el sincrotró Alba, encàrrec de l’OBC, i l’enregistrament dels concerts de piano, de violoncel, interpretat per Lluís Claret, i de clarinet amb Joan Enric Lluna”.

Josep Pons, director de l’Orquestra del Liceu, va dirigir l’estrena de l’òpera Gaudí al Liceu el 2004 -“Dotze anys després del que estava previst”, ironitzava Guinjoan en aquell moment-. Posteriorment, com a titular de l’Orquestra Nacional d’Espanya, li va dedicar el Cicle Carta Blanca amb nou concerts en tres setmanes. “Guinjoan va ser un compositor trencador, juntament amb la generació del 51, formada per ell, Josep Soler, Xavier Benguerel i Josep Maria Mestres Quadreny. Però després ha esdevingut un clàssic perquè la seva música és d’una autenticitat enorme. Té un llenguatge propi, una personalitat molt ben definida i una obra que ho abasta tot: música de cambra, coral, una òpera, molta música simfònica, concerts per a instruments solistes… i tot d’una qualitat immensa”. Pons també va dirigir l’estrena de Fiat lux al Palau de la Música Catalana el 2016.

Un gegant de la música

Per al compositor Benet Casablancas era “un gegant de la música del país i un bon amic”. “És una figura proteica de la música a Catalunya, era molt bon pianista, va muntar activitats escolars amb l’Ajuntament, festivals, i com a compositor era insubornable, amb la seva murrieria característica i benhumorada, plena d’imaginació, sentit del color i un discurs sonor sensual i hedonista que afirma la seva llibertat creativa”.

L’últim dels seus deixebles és el jove compositor Joan Magrané. “Ens vam fer molt amics. Quan venia a Barcelona li portava música de compositors actuals. Crec que compartíem un aspecte fonamental de la seva obra, les arrels a la terra, ell de Riudoms i jo de Reus. Per a mi és un exemple a seguir, transmetre a la música el que hem après aquí des de petits, la poesia del camp, la seva llum, la vida de poble”.

Carme Cavaller, presidenta del LiceXballet, recorda quan l’any 1969 Guinjoan va dirigir l’estrena del seu ballet Els cinc continents, amb coreografia de Joan Magrinyà, enregistrament sonor que ara el Museu de la Música ha recuperat. També la mítica ballarina cubana Alicia Alonso va basar un ballet en la seva obra Verbum (genoma in musica), una peça que gira entorn al genoma humà. Guinjoan va rebre innombrables premis, com el Luis de Victoria, el més prestigiós que es pot donar a un compositor iberoamericà. “Quan vaig saber la notícia es va produir una mutació en mi i estava tan content que semblava un nen de 8 anys el matí del dia de Reis”, recordava.

Prolífic fins al final, el 2013 el Palau de la Música Catalana el va nomenar compositor resident i va programar diversos concerts seus, entre els quals un de dirigit per Nacho de Paz, que ahir lamentava profundament la seva mort. L’última estrena d’una obra de Guinjoan serà al març, quan Javier Perianes interpretarà La llum naixent al Palau de la Música. El funeral serà demà a les 16.15 h al Tanatori de les Corts de Barcelona.