'Anna': el joc d’espies de Luc Besson confon la línia que separa l’empoderament de la cosificació
Crítica de la pel·lícula del director francès protagonitzada per Sasha Luss i Helen Mirren
Direcció i guió: Luc Besson. 119 min. França i Estats Units (2019). Amb Sasha Luss, Helen Mirren, Luke Evans i Cillian Murphy.
Veient 'Anna', no és difícil detectar que Luc Besson ha trobat en Sasha Luss les qualitats que li van fascinar de Milla Jovovich: una bellesa alienígena i enigmàtica, modelable segons les necessitats lúdiques del cineasta. El mateix els passa als agents del KGB i la CIA que la recluten, i que fan servir l’opacitat estatuària del seu personatge com a peça clau en un joc d’espies entre els Estats Units i Rússia tot just després de la caiguda del Mur. A la ficció, l'Anna sedueix, enganya i liquida qui faci falta fins a espolsar-se del damunt els poders patriarcals que pretenen utilitzar-la. Luss, en canvi, ho té més difícil per escapar de la mirada fetitxista d’un Besson que desfà el camí apuntat a 'Lucy' (2014), en què era l’intel·lecte desfermat de Scarlett Johansson el que dictava el camí de l’acció física, per tornar a les paraules de Jeanne Moreau a 'Nikita' (1990): “Hi ha dues coses que no tenen límits: la femineïtat i les maneres d’aprofitar-la”. Potser per això, el sentiment empoderador del conte sona tan fantasiós com els seus (deliberats?) anacronismes, que fan dels ordinadors portàtils i els discs USB una tecnologia fàcilment accessible a les acaballes dels anys 80.
