Antoni Gaudí Ni sant, ni boig: un gran arquitecte

En el 90è aniversari de la mort del genial reusenc, el turisme eclipsa el valor històric de la seva obra

“El turisme arrasa qualsevol interpretació profunda. L’explicació turística és sempre superficial”, afirma Jaume Prat, arquitecte i comissari de l’exposició catalana a la Biennal de Venècia d’arquitectura, Aftermath. Arquitectura més enllà dels arquitectes. No ho diu pensant en els grups de turistes que omplen a vessar la Ciutat dels Canals, sinó que parla d’unes obres tan conegudes com la Basílica de Sant Marc, i d’un arquitecte molt més pròxim: Antoni Gaudí. S’acaben de complir els noranta anys de la seva mort, el dia 10 de juny de 1926, després que l’atropellés un tramvia i passés tres dies d’agonia a l’hospital. Quan el van assistir en el lloc de l’accident, el van confondre amb un captaire i el van traslladar a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, però el seu enterrament va ser solemne i multitudinari.

Des de la seva mort, han sorgit visions de Gaudí per a tots els gustos, depenent dels interessos de les persones o entitats que treuen suc de la seva figura i del seu llegat: és la icona turística més emblemàtica de Barcelona, l’home extremadament devot en procés de santificació, l’inventor que va convertir en estructures les seves observacions de la natura, un independentista abrandat. Se l’ha fet servir per justificar moltes causes, però sovint ha quedat en un pla secundari el més important: el seu pes com a arquitecte. “Encara queden línies de recerca, però ara seria el moment de reflexionar sobre com conservem el seu llegat patrimonial i cultural”, afirma Mireia Freixa, catedràtica d’història de l’art de la UB.

La llista dels llocs comuns sobre Gaudí és probablement proporcional al desconeixement profund de les seves obres per part del gran públic. “L’aproximació contemporània a l’arquitectura és molt social. I aquesta mena d’aproximació deixa parts de Gaudí fora de joc, perquè no hem de parlar d’un Gaudí, sinó de molts Gaudís. El seu llegat no té fi, no ens l’acabarem”, subratlla Prat. Hi ha el jove Gaudí que dissenya una nau per a una cooperativa obrera de Mataró. També, el professional que dissenya un palau de luxe per a Eusebi Güell, el mateix patró per a qui crea la cripta de la Colònia Güell. En aquest edifici hi ha maons reciclats i les reixes estan fetes amb agulles de telers que havien quedat en desús. I va fer totes aquestes obres abans de dedicar-se del tot a la Sagrada Família. Al mateix temps que reivindica la seva complexitat, Prat lamenta que la seva ambició no tingui més reconeixement popular i afirma: “Ens hem quedat amb un Gaudí d’opereta i sense matisos”.

El perill de morir d’èxit

L’historiador i crític d’art Daniel Giralt-Miracle, que va ser el comissari de l’Any Gaudí, assegura que el turisme ha envaït els seus edificis però que molts visitants només se’n volen emportar una fotografia. “S’ha de regular el turisme a Barcelona i als edificis de Gaudí, perquè no es produeixi l’efecte Venècia. S’ha de regular perquè no s’autodestrueixi i mori d’èxit”, adverteix Giralt-Miracle. Amb tot, creu que la difusió del seu llegat ha tingut un efecte positiu en el públic català, que en les últimes dècades ha passat de la “indiferència” a la “passió” per la seva obra. “L’interès que desprenen els seus edificis està del tot justificat, però el seu coneixement i les visites s’haurien de gestionar des d’un sentit més ampli. L’important és que la seva arquitectura estigui ben conservada i que no es malmeti”, diu Xavier Güell, arquitecte i autor d’una monografia sobre la seva obra.

“La popularitat ha contribuït a banalitzar la seva imatge, segur -considera Freixa-; hi ha coses increïbles, com una bailaora o un toro fets de trencadís i convertits en la imatge de Barcelona: Gaudí convertit en un espectacle. Però això no vol dir que no en puguem tenir una visió lúdica. El gran problema és que ni els turistes, ni el públic en general, saben història. És una conseqüència del poc valor que tenen les humanitats en la formació”.

“Gaudí té un caràcter únic i inclassificable. I això el fa, a vegades, morbosament atractiu. Però no és tan genial com diuen, sinó que és un home que toca de peus a terra i té un sentit de la construcció i de la tradició altíssim”, diu Jaume Sanmartí, arquitecte i director de la Càtedra Gaudí. “És molt fàcil explicar que si a aquest sentit de la construcció i de la tradició s’hi afegeix el geni, aleshores apareix una obra única -afirma-. I també és molt fàcil d’entendre defugint els tòpics. Gaudí no té hereus que puguin defensar els seus drets i està sotmès a tota mena d’arbitrarietats”.

Una altra de les raons per les quals l’arquitectura excepcional de Gaudí és un imant per a l’explotació comercial o perquè s’exagerin alguns trets de les seves obres i se’n minimitzin uns altres és que ja era un arquitecte molt important a la seva època. Com diu Juan José Lahuerta, un dels grans estudiosos de la seva obra i cap de les col·leccions del MNAC, al llibre Antoni Gaudí. Fuego y cenizas (Tenov), “cap arquitecte va portar com Gaudí aquella condició que el mercat exigeix a tots els productes que hi circulen: la de ser representacions convincents que tot és possible”.

Lahuerta també explica a partir d’una imatge històrica de la Mansana de la Discòrdia -on també hi ha la Casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch i la Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner- que aleshores l’arquitectura ja comença a aparèixer com “la gran curiositat” en una ciutat que s’ha convertit en “espectacle de la mercaderia”. Fins i tot i el tot el mateix Gaudí n’era conscient. En un dels textos recollits a la compilació El pensamiento de Gaudí (Dux) l’arquitecte parla del potencial dels seus edificis més enllà del valor arquitectònic i els qualifica com “un capital” turístic del qual es podrà obtenir un bon rendiment econòmic.

De Le Corbusier a Zaha Hadid

L’arquitecte i biògraf de Gaudí, l’holandès Gijs van Hensbergen, acaba de publicar un llibre monogràfic sobre la seva obra, La Sagrada Família. El paradís terrenal de Gaudí (Rosa dels Vents). Aquest autor també es mostra molt crític amb la consideració que s’ha tingut per Gaudí. “L’hem malentès completament. Hem trigat cent anys a entendre que va ser realment genial. Si mires les obres de Norman Foster, Richard Rogers, Santiago Calatrava i Zaha Hadid, no són imitacions, però sí que no les podem pensar sense Gaudí i el seu descobriment de com fer servir l’arc catenari”. Jaume Prat i Daniel Giralt-Miracle també coincideixen a col·locar-lo entre els grans noms internacionals. “És perfectament vigent. Ens va deixar un mètode i una manera de fer. No sé si hi hauria arquitectura moderna tal com l’entenem sense Gaudí. No hi hauria ni Le Cobusier sense Gaudí”, diu Prat, mentre que Giralt-Miracle el posa al mateix nivell que Mies van der Rohe i Frank Lloyd Wright.

Gijs van Hensbergen no només considera Gaudí un geni a l’hora de crear estructures, sinó que també destaca el fet que les fa servir “per explicar històries” que tenen un caràcter “religiós”. “El millor que ens ha deixat són aquests projectes tan ben definits i tan ben executats. Cada obra de Gaudí té una singularitat i representa un esforç nou”, subratlla Güell. Només hi posa un però: “Hi ha un coneixement molt ampli de l’obra de Gaudí i també hi ha un edifici molt singular que és la Sagrada Família, on crec que hauria de quedar molt clar què és el que va fer ell i el que s’ha fet després. Això no vol dir que el que s’estigui fent ara estigui malament”.

Més continguts de