Anna Moliner: "Per què ens fa tanta por parlar de ser catalans i riure'ns de nosaltres mateixos?"

BarcelonaAnna Moliner (Badalona, 1984) fa anys que és un rostre conegut de les pantalles i l'escena teatral catalana. Com ella mateixa explica, fa temps que pica pedra i en aquestes darreres setmanes hem pogut veure dues de les seves facetes més interpretatives: la més dramàtica, amb l'estrena de la pel·lícula Balandrau, vent salvatge, i la més còmica, amb la sèrie Departament Amades, que s'està fent un forat en l'oferta de 3Cat. Moliner no para i ja està immersa en els assajos d'un projecte teatral.

A Departament Amades interpretes la Dolça, una de les treballadores del departament de Folklore i Tradicions de la Generalitat. Com et va arribar el projecte?

— Abans de llegir el guió vaig rebre una trucada de la Júlia Cot, cocreadora de la sèrie amb el Jordi López Casanovas. Ella i jo havíem estudiat juntes comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra fa més de vint anys. Sempre ens havíem entès molt bé, des del primer curs. Hi ha gent que veus que té alguna cosa innata i en el cas de la Júlia ja escrivia humor de manera brillant. Jo em vaig colar allà [a la carrera] per allò que et diuen que vagis a la universitat, tot i que jo tenia molt clar que volia ser actriu. A les pràctiques, sempre feia d'actriu de tot el que encarregaven. Amb la Júlia sempre ens vam entendre molt bé, però quan vam acabar la universitat ens vam deixar de veure. A mi m'agrada fer llistes de somnis i projectes, i un cop en una d'elles hi vaig posar: "fer un projecte amb la Júlia". I llavors vaig rebre la seva trucada i em va enviar el guió. Vaig pensar que era la idea més original que havia llegit mai.

Què et va agradar del projecte?

— Quan fa anys que piques pedra, que t'ofereixin una protagonista sempre et fa especial il·lusió. M'encanta la comèdia, i sempre la defenso com una cosa complicada de fer però que crec que dona sentit a les nostres vides. No m'imagino les nostres vides sense sentit de l'humor. És una sèrie feta amb molt pocs recursos, però va passar alguna cosa màgica, nosaltres hi crèiem molt. Em fa il·lusió veure que, tot i que és una sèrie petita, està havent-hi una resposta molt bona per part de la gent. Estem somiant de fer una nova temporada.

La sèrie parla de folklore i cultura catalans. ¿Les ficcions que parlen de coses locals són les que millor poden connectar amb l'espectador?

— Sempre he pensat que ens faltaven sèries amb referents nostres. Ens emmirallem molt en les produccions de fora, jo soc la primera que no paro de veure sèries americanes o angleses, però ens hem de creure que nosaltres podem fer sèries sobre nosaltres. Per què ens fa tanta por parlar de ser catalans i riure'ns de nosaltres mateixos? ¿De tenir, al cap i a la fi, una identitat i creure en nosaltres i escriure sobre nosaltres? Per a mi això també era molt important d'aquest projecte: poder crear un imaginari col·lectiu en què tots ens sentíssim identificats i no tinguéssim por de parlar i riure d'això.

Quantes coses sabies de folklore català abans de fer la sèrie?

— Anava fatal, hauria suspès! [riu] M'alegro que ara s'estigui parlant més de folklore català i estigui ressorgint amb exposicions i llibres. Penso que el que és local pot ser universal si està ben fet i si les històries estan fetes des del que sabem. Vaig haver de fer un curs intensiu perquè la Dolça no pot ser més experta.

La Dolça és una persona entusiasta. Et sents reflectida en aquest entusiasme?

— La Júlia i el Jordi et dirien que des del primer moment vaig ser una motivada. Si fas aquesta feina és que tens una passió i una motivació perquè, si no, ¿com la fas sent tan vocacional i artística? Però sí que em va posseir una mica l'esperit de la Dolça. La definíem com la "motivada", perquè per a ella el departament de Folklore i Tradicions és com l'FBI. Ella creu que el que fa és el més important del món, però és que crec que una mica, fins i tot com a actriu, és el que m'agrada ser. Si fas alguna cosa, t'hi fiques fins al fons.

Recorda una mica la protagonista de Parks and recreation, la comèdia d'Amy Poehler.

— Aquesta sèrie no l'havia vist, la vaig veure quan m'ho va dir la Júlia, i és el gran referent de la Dolça. M'he enamorat d'aquesta actriu. M'encanten aquestes actrius que són tan bones i que no tenen cap complex a l'hora de fer el pallasso, posar-se en situacions ridícules i jugar com nenes.

A la Dolça l'emocionen les tradicions. A tu què t'emociona?

— Tantes coses! M'emociona entendre la vida des d'aquesta vocació artística, va molt lligat a mi. Veure que la feina que fas connecta amb la gent. Jo anava cada dia a rodar molt motivada, tot i que estàvem esgotats perquè vam tenir molt poc temps per gravar i anàvem molt estressats. Anàvem molt justos de pressupost, era el que teníem i així ho vam acceptar. Vencíem aquesta dificultat amb motivació.

A les xarxes fa un temps vas escriure que t'emociona la bondat. Per què?

— Sí, m'emocionen les bones persones, la tendresa, la solidaritat. La nostra feina no és una feina egoista, és una feina que s'ha de fer de forma molt generosa i amb els altres. Sempre dic que m'agrada treballar amb gent amb talent però sobretot amb bona gent.

Però sempre hem tingut el mite que els grans genis tenen potestat per ser persones terribles i que et poden maltractar. Hem de trencar amb aquesta idea?

— Per a mi, sí. Cada cop em passa més que, encara que admiri molt un actor, si el conec directament i és un imbècil ja no m'interessa. Prefereixo treballar amb bones persones. Penso que, en general, estar en un ambient en què tu puguis ser tu mateixa, sense judicis i sense enveges, és una altra pel·lícula. Quan no passa així, em cau el mite.

Ets molt mitòmana?

— Mai ho he sigut gaire, però si ara se'm presenta aquí Meryl Streep, m'agafaria un cobriment. Sobretot amb actors de Hollywood és inevitable mitificar una mica, però acabes aprenent que tots som persones i tothom deu tenir els seus defectes.

Has fet teatre musical. ¿Creus que ara Catalunya està en un moment especialment bo pel que fa a aquest gènere?

— Fa la sensació que he fet molt teatre musical, però no n'he fet tant. El que passa és que, com que canto, moltes vegades he cantat en espectacles. Tinc una relació d'amor-odi amb els musicals: m'apassionen, crec que pel que fa a espectacle en directe és una de les coses més impressionants que pots veure en teatre, però a vegades no em sento gaire identificada amb com es fan els musicals aquí. Generalitzant molt, crec que es prioritza molt que es canti i es balli bé i, a vegades, es deixa de banda la interpretació; i, per a mi, és tot el contrari. Per a mi un musical és una obra de teatre i m'interessa veure actors. Després hi ha una partitura que s'ha de seguir, evidentment, però sobretot s'ha d'interpretar. Crec que ara mateix tenim uns musicals increïbles i si s'està anant cap aquí, genial. I musicals en català. Tenim una tradició meravellosa de companyies, com ara Dagoll Dagom, que han creat un imaginari del qual tots ens sentim part. No ho hem de deixar de fer, però també és veritat que fer un musical és molt car. És un peix que es mossega la cua. Tant de bo puguem seguir sentint que el musical forma part de la nostra cultura.

Després d'haver estudiat comunicació audiovisual, ¿t'has plantejat mai fer com la Júlia Cot i escriure o dirigir?

— Tinc la carrera i no he fet mai res, encara que la meva feina hi estigui relacionada. T'he de dir que van passant els anys i arribes a una edat que dius: "Ara sí que em veig preparada". No sé el què: dirigir, escriure... però sí projectes més personals i no estar només esperant que et truquin. Tant de bo, està a la llista.

A la llista de desitjos que t'agradaria fer! És gaire llarga aquesta llista?

— Cada any es renova. És una mica ritual. Hi ha alguns desitjos que es van repetint any rere any i penses: "Ui, aquest encara és aquí, que pesat!"

Algun any els has pogut complir tots?

— Tots no, mai, és impossible. Un any dona per al que dona. Però sí que m'has enganxat en un moment en què el pròxim que m'agradaria fer és un projecte propi, o almenys anar-ho pensant i cultivant.

Abans parlaves del molt que t'agrada la comèdia, però crec que el teu llibre preferit és Anna Karènina i la teva sèrie favorita és A dos metros bajo tierra. Aquí no hi ha gaire comèdia...

— Ui, sembla que soc superintensa! [riu] A veure, A dos metros bajo tierra té puntets de comèdia, però Anna Karènina és un dramón, és veritat. Hauria d'afegir-hi alguna comèdia. Després de Parks and recreation vaig veure la The office nord-americana, que només havia vist l'anglesa, la del Ricky Gervais. Steve Carell és el meu tipus d'actor preferit perquè pot fer una comèdia sublim i després el veus en altres registres i t'encanta.

La teva germana és Núria Moliner, que es dedica a la comunicació i la divulgació de l'arquitectura. Sou totes dues conegudes i us comparen sovint. Us en comenceu a cansar?

— No, ens fa molta gràcia. Ens admirem molt. Tot i que ens portem uns anys [l'Anna és set anys i mig més gran que la Núria], sempre ens hem ajudat molt i ens hem donat consell. La Núria va estudiar arquitectura i a tots ens va sorprendre quan va començar a sortir als mitjans. A vegades li dic que també és una mica actriu perquè les dues comuniquem. M'omple d'orgull que s'hagi creat un camí que ningú li havia traçat: és arquitecta, decideix no construir i, a més, fa uns programes i crea una productora. Ostres, és admirable.

El que compartiu totes dues és la relació amb la música.

— Sempre ho hem agraït als nostres pares. Ens agradava cantar, als meus pares els agradava la música, i ens van apuntar a música. Tenim una formació molt elemental, però totes dues vam tocar el piano en el seu moment. La Núria toca molt millor que jo. Ella ha fet tres discos, jo n'he fet un, però la música sempre ha sigut una eina que he tingut com a actriu. És una llengua més que tenim per expressar-nos.

Hi ha alguna cançó que us uneixi?

— Te'n diré dues. Quan érem petites ens agradava una sèrie que es deia Padres forzosos i la cançó inicial. En els crèdits els personatges apareixien com en un jardí i nosaltres, cada cop que vèiem un tros de gespa, ens hi tiràvem i cantàvem la cançó. I després una de les cançons del musical Hairspray, Good morning Baltimore, que la protagonista canta supermotivada. Ja tornem a la motivada! A vegades, la cantàvem juntes a casa.