Art d’avantguarda a la mesopotàmica
La nova mostra de la Fundació Miró fa dialogar art sumeri amb Miró, Moore i De Kooning
BarcelonaEls llegats dels artistes són inesgotables, ja que al llarg dels anys són susceptibles de rebre noves interpretacions. La nova exposició de la Fundació Joan Miró, Sumer i el paradigma modern, mata dos ocells d’un tret: explora la relació de l’artista amb l’art mesopotàmic i fa una panoràmica de com hi van dialogar ell mateix i altres artistes moderns i contemporanis com Alberto Giacometti, Henry Moore, Barbara Hepworth, Henri Michaux, David Smith, Anselm Kiefer i Francis Alÿs. A l’equador del recorregut hi ha una obra impactant, una dona de Willem de Kooking que té una mirada profunda i trets angulosos que concentren molts segles d’història, i en el cas de Miró és molt explícita la semblança entre la maqueta de Monument i una figura femenina de l’Edat del Bronze.
La mostra, que té el patrocini de la Fundació BBVA, inclou unes 200 peces entre escultures, pintures, dibuixos i documents. Una quinzena són objectes antics, entre els quals hi ha el conegut Cap de Gudea, orants, figuretes femenines i segells cilíndrics provinents d’institucions com el Louvre i el British Museum. La investigació es remunta a la troballa d’un cap sumeri de dona al taller de Joan Miró a Son Boter. “Durant una visita l’arquitecte Marc Marín va trobar entre els esbossos que hi ha a les parets retalls de diari d’escultures sumèries, i ens va sorprendre que no haguessin cridat l’atenció a ningú abans”, explica el comissari de la mostra, l’arquitecte i professor d’estètica Pedro Azara. “Aquests retalls no són afegits casuals. A vegades els treien quan feien fotografies i pel·lícules al taller, però són una font d’inspiració dels grafitis i de les escultures que hi estan relacionades”, subratlla. A partir d’aquí, el comissari va començar a estirar el fil “poc conegut” de la relació entre l’art sumeri i el modern fins que s’estén al camp de l’arquitectura, amb New Babylon, la ciutat utòpica de Constant, i dos projectes de Le Corbusier i Adolf Loos que recorden les grans torres sumèries, el zigurat: el Mundaneum, un museu que s’havia de construir a la seu de les Nacions Unides a Ginebra, i el Grand Hotel Babylon, a Niça. “A les literatures sumèries i bíbliques destaquen el mite del zigurat i de la Torre de Babel”, explica Azara, que destaca de quina manera els arquitectes van transformar el simbolisme de la Torre de Babel: en lloc de veure-la com un “càstig de l’ambició de l’home”, volen expressar “l’orgull de l’home per entendre el món”.
L’antiga Sumer correspon al sud de l’actual Iraq, i el recorregut arrenca amb un apartat documental sobre el descobriment de la zona. “L’interès pel Pròxim Orient, els primers estudis i exploracions sorgeixen a la primera meitat del segle XIX”, explica Azara, que subratlla el biaix que han experimentat els seus béns arqueològics. Com que l’Iraq va estar sota domini britànic es creu que “no pertany al món àrab, sinó al cristià i occidental”. És en aquesta època quan s’engeguen les primeres campanyes arqueològiques. “Les descobertes poden rivalitzar amb la de la tomba de Tutankamon, però l’art mesopotàmic pateix quan se’l compara amb l’art egipci i el grec, perquè se li atribueix poca destresa tècnica i no se li concedeix gaire atenció”. Aleshores les peces van acabar a les reserves dels museus i no van entrar a les col·leccions permanents fins després de la Segona Guerra Mundial.
“La tosquedat, la senzillesa i el primitivisme van ser precisament els trets que van cridar l’atenció dels teòrics del surrealisme, que hi van trobar les mateixes característiques de l’art africà”. Així, quan artistes com Picasso havien esgotat les possibilitats que els oferia l’art negre, l’art mesopotàmic va aparèixer com un “nou primitivisme” que van descobrir gràcies a revistes com Cahiers d’art, Documents i Minotaure, que van jugar un paper cabdal perquè els artistes moderns coneguessin aquestes obres. “Giacometti no va arribar a veure cap d’aquestes peces”, diu Azara. Hi ha una altra diferència entre l’art egipci i el grec, i el sumeri: “Mentre que l’art grec i egipci representa déus i figures divinitzades, el sumeri mostra personatges plenament humans que estan en una actitud reverencial. No són figures de culte sinó que reten culte”.
El caràcter mortal de Gilgameix
Al marge de l’art, artistes com Henri Michaux, Juan Batlle Planas i Willi Baumeister van quedar captivats per l’escriptura cuneïforme: “Estan fascinats perquè en origen els signes eren pictogrames, i eren més capaços de representar l’essència de les coses perquè els dibuixos contenen trets de les coses que anomenen”. En el cas de Baumeister, es va interessar pel poema de Guilgameix. “Narra un viatge iniciàtic i real al final del qual l’heroi assumeix la seva condició humana i que és mortal”, i aquesta condició “marcescible” de l’home té un impacte rellevant durant la Segona Guerra Mundial. Com que creien que no hi havia futur, van decidir mirar al passat.
El comissari no ha volgut obviar la història convulsa recent de l’Iraq, les guerres, els saquejos i els casos d’iconoclàstia, i ho fa a través del vídeo de Francis Alÿs, que el 2016 va treballar incrustat dins una milícia kurda, Color matching (Mossul, Iraq). La mostra romandrà oberta fins al 21 de gener.
