Quan Barcelona era un dels principals mercats esclavistes de la Mediterrània

A principis del segle XV, entre el 8,3% i el 14,3% de la població de la capital catalana era esclava

El 20 de març del 1455, un grup de lliberts negres van donar cinquanta-cinc sous per crear la nova confraria de Sant Jaume de Barcelona. Era la primera confraria de negres que es creava a Occident per iniciativa reial i va participar en les processons de Corpus. Pertànyer a una confraria era probablement l’expressió més profunda d’integració a la Barcelona del segle XV. Però va ser un miratge, perquè a finals del segle XVI el recel dels parroquians blancs va condemnar la confraria de Sant Jaume a la desaparició. Malgrat tot, la seva existència demostra que la presència d’esclaus negres no era excepcional. “A finals de l’Edat Mitjana, Barcelona va viure la seva edat d’or pel que fa al mercadeig d’esclaus”, diu l’historiador Ivan Armenteros, autor de L’esclavitud a la Barcelona del Renaixement (1479-1516). Un port mediterrani sota la influència del primer tràfic negrer (Fundació Noguera).

Armenteros ha consultat més de 1.268 documents notarials relacionats amb l’esclavitud. Les actes que ha localitzat proven la importància del negoci: als anys 20 del segle XV, entre el 8,3% i el 14,3% de la població de la ciutat era esclava. Hi havia esclaus tàrtars, circassians, grecs, balcànics, sards, nord-africans i subsaharians. Era un negoci molt legislat. Entre el 1301 i el 1521 es van escriure més de 200 disposicions relacionades amb l’esclavitud. “La capital catalana era un dels principals mercats d’esclaus de la Mediterrània”, assegura l’historiador.

L’origen dels esclaus

Sarraïns com a botí de guerra i subsaharians com a mercaderia

Les primeres notícies sobre la presència d’esclaus a Barcelona es remunten a principis del segle XI. Eren musulmans que havien estat fets presoners en les guerres contra l’islam. “Des de mitjan segle XIV i durant bona part del XV, el nombre d’esclaus va créixer en part per les greus conseqüències que va tenir la pesta negra sobre la vida econòmica”, explica Armenteros. L’epidèmia havia fet estralls entre la població, hi havia menys treballadors, i per tant s’exigien salaris més alts. Per contrarestar aquestes demandes, es va recórrer a la mà d’obra esclava, que s’aconseguia amb la guerra contra l’islam i amb el comerç de llarga distància, com també han demostrat les recerques de Maria Teresa Ferrer i Roser Salicrú.

Al port de Barcelona hi arribaven esclaus capturats a les costes dàlmates i al mar Negre, a les lluites entre cristians i musulmans a la península Ibèrica, al nord d’Àfrica o en alta mar. Hi havia molta diversitat, però la presència de presoners musulmans va ser ininterrompuda i va tenir dos moments àlgids: l es conquestes de Mallorca, València, Múrcia i Menorca entre el 1229 i el 1287, i a finals del segle XV, amb la conquesta de Granada i Màlaga i les campanyes contra les costes del nord d’Àfrica. La guerra civil catalana de 1462-1472 va afectar també el tràfic d’esclaus i la presència catalana a la Mediterrània. Quan va acabar la guerra, Barcelona va haver de reconstruir les seves xarxes comercials i el comerç es va reorientar cap a l’Atlàntic. La capital catalana va passar a ser un mercat secundari. “Hi va haver, però, presència d’esclaus fins a finals del segle XVIII. El 1799, al Diari de Barcelona, encara es publicaven anuncis de vendes d’esclaus”, diu Armenteros.

Força bruta

Ocupacions dures i ingrates i un bé especulatiu

“La majoria d’ocupacions dels esclaus eren dures i ingrates, hi ha pocs exemples d’especialitzacions”, assenyala Armenteros. “Hi havia qui comprava esclaus pel seu ús personal i domèstic. D’altres, per compartir el seu rendiment amb altres socis artesans o per llogar-los a jornal o per temporada a tercers. Però també hi havia qui estava interessat en la compravenda d’esclaus com una activitat especulativa”, afegeix l’historiador. Especular amb esclaus no era una activitat minoritària. I ser propietari d’esclaus tampoc estava reservat només a una elit. Tenien esclaus agricultors, artesans, funcionaris, militars, monges i capellans.

Un dels col·lectius que més esclaus va comprar va ser el dels artesans, sobretot els que es dedicaven al tèxtil. Per a les tasques agrícoles es preferien els esclaus subsaharians, mentre que entre els funcionaris hi havia predilecció per la població granadina. El clergat també va participar en el negoci d’esclaus. “Es pot afirmar, amb absoluta seguretat, que la presència d’esclaves als monestirs femenins de la Barcelona tardomedieval va ser un fenomen generalitzat”, afirma Armenteros.

Com funcionava el negoci

La ruïna de les assegurances contra la fuga d’esclaus

A Barcelona es podien comprar, vendre, llogar o vendre temporalment esclaus. Un cop els captius eren desembarcats a la platja, es podia demanar un examen mèdic. Els propietaris eren obligats a presentar-se davant del batlle per informar sobre l’origen de cadascun dels esclaus, pagar les taxes i obtenir els certificats. Les operacions de venda es registraven davant notari. Els propietaris havien de ser minuciosos i detallar-ne nom, professió, estatus, lloc de procedència i residència. També s’havia d’anotar el nom de l’esclau, el sexe, el preu de venda i els terminis de pagament.

El preu dels esclaus depenia de l’oferta, de les necessitats del mercat, del sexe, de l’edat i de la procedència. Es valoraven sobretot les característiques físiques, el temperament, la fortalesa, la capacitat de treball, la docilitat i -molt important a la Barcelona medieval- la facilitat en la conversió. Les dones en edat reproductiva eren molt cotitzades. Es pagaven molts diners per una esclava embarassada o amb fills molt petits perquè la feina de dida estava molt ben valorada. L’església havia prohibit que les esclaves musulmanes o jueves poguessin donar el pit a un infant cristià, però un cop batejades res impedia treure rendiment a la seva condició de dides.

Les fugues eren força habituals. El 1350, la normativa castigava durament els fugats. Amb el temps, però, les penes es van anar suavitzant, no per raons humanitàries, sinó perquè un esclau era una inversió i fer-li mal perjudicava el propietari. “Un símptoma inequívoc de la incapacitat per controlar els moviments de la població esclava era la disposició que prohibia als taverners i als venedors de vi d’oferir menjar, beguda o allotjament als esclaus”, explica Armenteros. A principis del segle XV, va néixer l’efímera Guarda d’Esclaus de la General de Catalunya, que va operar entre els anys 1421 i 1431. S’obligava els propietaris a assegurar els esclaus homes contra el risc de fuga; en el cas de les dones, l’assegurança era voluntària perquè tendien a escapar-se menys. La Generalitat disposava d’un termini de dos mesos per trobar l’esclau. Si no el trobava, el propietari era indemnitzat amb el valor declarat. El volum de fugues va fer que la Guarda d’Esclaus fes fallida en deu anys, com han assenyalat les recerques de Roser Salicrú.

L’accés a la llibertat

El fracàs de la integració i els prejudicis culturals i religiosos

El Lluc era un esclau d’origen tàrtar que va comprar el pintor Lluís Borrassà el 19 de desembre del 1392. Es va intentar fugar diverses vegades, però finalment va ser alliberat. Fins a la seva mort va ser contractat per treballar com a pintor en obres que avui s’exhibeixen als museus catalans. Jordi de Déu, d’origen grec, és un altre esclau que va acabar convertit en mestre major escultor el 1381. Però aquests exemples són excepcionals. A la Barcelona medieval era molt difícil aconseguir la llibertat. “En molts casos, si aconseguien la llibertat era perquè eren massa grans per treballar i suposaven una càrrega”, precisa Armenteros. En altres, van ser alliberats perquè les relacions amb la família propietària havia esdevingut conflictiva o el seu comportament era subversiu. Un cop s’aconseguia la llibertat, integrar-se al mercat laboral no era fàcil perquè la majoria no tenien cap formació.

Armenteros explica la història de la Margarida, una esclava negra del mercader barceloní Bernat Jaume. Quan tenia 40 anys, el seu propietari li va oferir la llibertat si li lliurava cent ducats d’or en un termini de dos anys. Eren unes condicions duríssimes. “Les possibilitats d’aconseguir aquests diners en tan poc temps eren molt escasses. Aconseguir la llibertat a un preu tan alt podia obligar la Margarida a exercir la prostitució”, diu Armenteros.

El que li va succeir a la Margarida no era excepcional. La prostitució entre les llibertes i les esclaves per pagar als seus propietaris va obligar les autoritats a promulgar noves lleis per combatre l’alcavoteria. Tot i així, segons Armenteros, era més fàcil per a una dona aconseguir la llibertat, perquè acostumaven a ser més properes a la família. Per als musulmans era més complicat abandonar la captivitat: “Eren els més refractaris a batejar-se”, detalla Armenteros. De fet, destaca l’historiador, van ser els prejudicis culturals, i no pas els racials, els que van prevaler en la discriminació en la Barcelona del segle XV.

Més continguts de