“Béjart no volia que la companyia fos un museu”

Sant Cugat Del VallèsEl Béjart Ballet Lausanne té una relació especial amb Sant Cugat del Vallès. Amb la mort del coreògraf Maurice Béjart el 2007, Gil Roman va agafar les regnes de la companyia sota l’encàrrec de preservar-ne el llegat. “Molta gent em va girar l’esquena els primers anys, però Sant Cugat em va acollir. En els pitjors moments és quan t’adones de qui són els teus amics”, explica Roman, que també dirigeix la companyia. Després de debutar el 2011, ara torna a la ciutat vallesana amb tres coreografies que fan reviure l’esperit de Béjart: Piaf, Boléro i Tombées de la dernière pluie. Totes tres peces es podran veure avui i demà al Teatre-Auditori del municipi.

La primera i la segona són creacions de Béjart, mentre que la tercera la firma Roman. El director del Béjart Ballet Lausanne explica que Piaf fa un recorregut artístic per la trajectòria de la cantant francesa i la seva relació amb els homes mitjançant els moviments d’un grup de ballarins masculins. “Béjart no concebia que cap ballarina pogués encarnar Edith Piaf, i per això va decidir parlar d’ella a través dels homes i en una peça amb un fort perfum francès”, diu el director de la companyia suïssa, que portarà 37 ballarins a l’escenari del Teatre-Auditori, entre els quals hi ha la catalana Elisabet Ros. A Boléro, una de les peces més emblemàtiques del coreògraf de dansa clàssica, el protagonisme recau en un ballarí i una ballarina que estan acompanyats per un grup d’intèrprets masculins, i compta amb la col·laboració d’alumnes del Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre.

Conscient de la forta presència de ballarins a les obres de Béjart, Roman va optar per crear-ne una en què les dones fossin majoria. A Tombées de la dernière pluie hi participen 10 intèrprets femenines i un de masculí que donen forma a un conjunt d’històries entrellaçades. “La dona pren el lloc que li pertoca en aquesta peça. Béjart impulsava un ballet pràcticament format per homes, però han canviat molt els temps des que ell va morir -assenyala Roman-. En el món de la dansa els rols femenins s’han transformat i les ballarines ja no són unes simples acompanyants. Per això volia que la coreografia estigués plena de dones fortes, enèrgiques i amb molt de caràcter”. De fet, des de fa 11 anys el director de la formació procura combinar les peces de Béjart amb noves creacions que s’ajustin a l’actualitat. “Abans de morir, Béjart va deixar clar que no volia que la companyia fos un museu. Per això alternem les seves obres amb peces noves que s’adapten a la societat, que ha canviat molt des d’aleshores”, explica Roman, que defensa que una de les seves tasques és plasmar “una visió de la realitat actual a través de la dansa” i, alhora, “adaptar el llegat artístic de Béjart als nous temps”. Des del seu punt de vista, l’esperit del coreògraf “s’expandeix a través de les obres noves”.

Roman està convençut que la difusió de l’obra de Béjart és encara molt necessària, però es mostra satisfet de la feina feta al llarg d’aquests 11 anys. “Hem aconseguit que es redescobreixi el seu llegat, sobretot entre les generacions més joves”, assegura. Paral·lelament, Roman considera que la tasca de la companyia permet donar a conèixer facetes encara desconegudes del coreògraf. “Va crear més de 300 ballets i tots són molt diversos -precisa-. És impossible sortir d’un espectacle sense haver-ne percebut nous matisos”.