Patrimoni cultural: castells

Blanquina, senyora del castell, dona d’assassí i vídua dos cops

Amb més de mil anys d’història, les parets d’aquest castell amaguen infinites històries sobre la vida dels nostres avantpassats.

A l’Edat Mitjana la dona també era maltractada. Quan Margarida del Camp va casar-se amb Pere III de Grevalosa, senyor del castell de Castellar, en el seu dot s’hi va incloure la Fàtima, l’esclava sarraïna del seu germà. La Fàtima estava valorada en 800 sous. Sembla que va esdevenir concubina d’en Pere. El matrimoni no s’avenia. Ho posa de manifest, per exemple, que la Margarida havia fet testament a favor d’un germà seu i no del seu marit. I va arribar la tragèdia. “Pere de Grevalosa va assassinar la seva dona dins del castell. Quatre anys més tard aquest Pere es va tornar a casar amb Blanca Vilella, Blanquina, filla d’un ric mercader manresà”, explica Roser Parcerisas, mestra i historiadora, autora del llibre Castell de Castellar. Mil anys d’història. “I quan va casar-s’hi, ¿ella sabia que el seu marit havia mort la seva anterior dona?”, pregunto a la Roser. “Sí, era vox populi ”, em respon. “Aleshores -això va passar al segle XIV-, els casaments es feien entre les famílies, i les dones poca cosa hi podien dir”, afegeix. Blanquina, blanca de nom i de cara, es posava talc per emblanquinar-se, era vídua i tenia quatre fills quan va casar-se amb Pere de Grevalosa, amb qui va tenir tres fills més”, explica Roser Parcerisas.

“Al cap de sis anys de casats, el Pere va morir, de manera que la Blanquina va enviudar per segon cop”. “¿I es va quedar sola aquí dalt amb set criatures?”, li pregunto. “Sola no: hi havia masovers, mossos, minyones... A més, probablement els fills del primer matrimoni ja no vivien aquí”. “¿I la Fàtima hi era?” “No ho sabem. Les esclaves se solien vendre i canviaven d’amo”.

La Blanquina passava temporades en aquest castell -prop del qual hi havia un molí, on tots els vassalls havien de moldre obligatòriament- i temporades en un palauet de Manresa. Tenia por que li prenguessin els béns i que perdés la propietat del seus fills per les enemistats que havia conreat el seu marit. Per això va encarregar un inventari, que és un autèntic tresor, ja que ha permès saber un munt de coses de la vida quotidiana en aquest castell a la Baixa Edat Mitjana, un període especialment dolç. Entre les nombroses peces d’indumentària hi havia una gonella (vestit compost de cos i faldilla, que portaven tant homes com dones), i entre els estris de cuina, diverses escudelles (recipients on es posava la sopa o la verdura amb miques de cansalada; sovint, en un àpat, era plat únic).

“Fa uns anys, pujant per l’Eix Transversal des de Manresa cap a Calaf, a l’altura de Castellar veia una grua dalt d’un turó i pensava que algú havia tingut la sort de comprar una masia i l’estava rehabilitant. Un dia vaig decidir pujar a fer el tafaner. La meva sorpresa va ser majúscula: hi estaven reconstruint un castell, una església i la seva rectoria”, diu el Ramon, que viu al Vallès Occidental i dirigeix una empresa que té la seu Calaf. Avui ha tornat a aquest castell, amb la seva dona, la Sònia. Els tres, guiats per la Roser, passegem per tots els racons del recinte.

A partir de la història d’un castell es pot explicar una part de la història de Catalunya. Però en aquest castell sembla que ens ho hagin posat fàcil, perquè hi han passat un munt de personatges importants.“Va ser senyor del castell de Castellar Antoni d’Amat i Rocabertí, que va viure al Palau de la Virreina de Barcelona, fet construir pel seu oncle, Manuel d’Amat i Junyent, virrei del Perú”, ens explica la Roser quan som al pati d’armes. També va ser-ne senyor Francesc d’Amat i de Grevalosa. “El 1641 Catalunya estava envaïda pels exèrcits castellans de Felip IV i va esclatar la Guerra dels Segadors. Pau Claris va demanar protecció a França i va enviar-hi uns quants representants catalans com a diplomàtics per garantir que el govern francès compliria les condicions pactades. Un dels que van anar a París va ser Francesc d’Amat”, ens explica la Roser quan passem pel que era la presó del castell, on anys després els masovers hi tenien els porcs (el castell va estar habitat fins a mitjans del segle XX). “Francesc d’Amat i dues persones més es van entrevistar amb el cardenal Richelieu, cap del Consell d’Estat del rei Lluís XIII”, continua la Roser. “Sembla que Richelieu els va prometre ajut per a una República Catalana independent, i els va oferir la protecció del rei de França si el proclamaven comte de Barcelona”, diu la Roser amb un somriure (anys després, en comptes de donar suport a una Catalunya independent, França ocupava el Rosselló amb un nombrós exèrcit).

Els francesos, força més endavant, durant la Guerra del Francès (1808-1814), van fer una autèntica escabetxina al castell i també a les masies de l’entorn. “Diuen que la meva família també ve de França”, comenta Ramon Devant, amb la boca petita. Sí, el seu cognom ho revela. Però també té arrels en aquestes terres. El seu besavi, Ernest Moliné, advocat i historiador, que estiuejava prop d’aquí, inspirant-se en la sega dels camps amb la falç va escriure la lletra de la tornada de l’himne nacional de Catalunya.

Després d’acomiadar-me em dirigeixo cap a Montfalcó Murallat, a la Segarra. Recullo l’Elisabet, la meva dona, a la Guàrdia Pilosa, que m’acompanyarà a la visita de demà. De camí em llegeix: “La Segarra és plena de pobles enlairats, una mica escenogràfics, dramatitzats per les restes d’un castell o una torre antiga. Però Montfalcó Murallat és la peça més aconseguida de la sèrie”. (Josep Maria Espinàs, A peu per la Segarra ). Montfalcó és ben visible des de l’Eix Transversal. “Amb la distància el recinte agafa un perfil de màquina de tren, la torre de l’església és la xemeneia”, diu l’Espinàs. Demà us en parlo, des d’allà mateix.

Un domini fins a la Guàrdia Pilosa

El castell de Castellar està a 450 metres d’altitud, damunt d’un conglomerat pinyolenc -de pedres petites -, al morro d’una serra. Aquest era un lloc estratègic, una via de pas, i ho continua sent: hi passen el ferrocarril, l’Eix Transversal i la carretera comarcal. En temps passats aquesta via era la strata romana i més endavant el camí ral de Manresa a Lleida. El blat que venia d’Aragó o de Lleida es transportava per aquest camí a bast, en sacs de 70 o 80 quilos, posats damunt dels lloms d’animals. El castell formava part d’un conjunt de fortificacions que es van bastir al segle X, durant la Reconquesta, per impedir les ràtzies dels àrabs a les terres planes del Bages i l’Anoia, i per reconquerir l’altiplà de Calaf i arribar fins a l’Urgell. El punt més allunyat que va estar sota control del castell de Castellar va ser la torre de la Guàrdia Pilosa.

Més continguts de