Buster Keaton al regne de l’aranya gegant

Barcelona‘Die Zauberflöte (La flauta màgica)’, de Mozart gran teatre del liceu 18 DE JULIOL

Barrie Kosky és un dels directors més inventius del panorama actual, un recreador que ha signat espectacles brillants sense necessitat d’encotillar-se amb fórmules preestablertes. Per a una obra com La flauta màgica, amb la seva doble faceta de conte màgic i reflexió filosòfica amarada d’elements maçònics, l’australià va tenir la bona pensada d’associar-se amb la companyia 1927 (Suzanne Andrade i Paul Barritt) per crear una producció que va ser un hit instantani des que es va estrenar a la Komische Oper de Berlín, el teatre que Kosky ha tornat a situar en una posició avantatjada en la geografia operística europea.

La premissa parteix d’una lògica força evident: traslladar una obra que va néixer, en part, com a entreteniment popular (de qualitat, esclar, no debades parlem de Mozart), a un altre format de masses del segle XX, el cinema. La pirueta genial, tanmateix, és fer servir els referents i els codis del cinema mut per transformar Pamina en una doble de la Lulú de Louise Brooks; Papageno, en Buster Keaton; o Monostatos, en Nosferatu. Els personatges són els protagonistes d’un film que es projecta sobre una gran pantalla, en la qual s’insereixen a través de diferents obertures, una pel·lícula que és un devessall continu d’imatges fascinants, mentre que els diàlegs parlats són reemplaçats pels típics rètols de les pel·lícules silents, acompanyats per peces per a pianoforte de Mozart. Moments destacats són la panxa de la serp que es cruspeix Tamino, la Reina de la Nit com a repulsiva aranya gegant, Papageno envoltat d’elefants roses, o una de les escenes més belles, el rescat de la suïcida Pamina pels tres genis/papallona.

La proposta és tan visualment desbordant que els retrets són notes a peu de pàgina, però hi són, nogensmenys. Amb maçoneria o sense, els elements més espirituals de l’obra queden arraconats, alguns dels gags més cèlebres (per exemple, les trobades entre Papageno i l’anciana Papagena) són substituïts per humor de collita pròpia, i el final, després que la pel·lícula es cremi amb l’ensulsiada de la Reina de la Nit, sembla un anticlímax tenint en compte tot el que hem vist abans.

Els cantants, molts, pertanyents a la Komische Oper, tenen poca llibertat de moviments, convertits en peces, sovint immòbils, d’un engranatge que ha de funcionar a la perfecció, i així va ser al Liceu. Van destacar el Tamino de ferms accents d’Allan Clayton i el Sarastro cavernós de Dimitry Ivashchenko, mentre que Maureen McKay va anar a més com a Pamina, Olga Pudova va convèncer en la segona ària de la Reina de la Nit i Dominik Köninger va ser un discret Papageno (el personatge més perjudicat per la producció, potser?). La batuta de Henrik Nánási (i no Násási, com s’entesta el programa de mà) va aportar fluïdesa i molts detalls saborosos de la fusta en una partitura màgica que es va aliar de forma admirable amb la màgia del cinema.