Festival de Cinema Fantàstic de Sitges

Cadàvers i psicòpates prenen el relleu dels zombis a Sitges

'La autopsia de Jane Doe' i 'Museum' es presenten amb desigual fortuna al festival

Després que la Zombie Walk col·lapsés dissabte a la nit els carrers de Sitges com no s'havia vist abans, ahir el festival va descansar una estona de morts vivents i va recuperar el ritme normal i la varietat de gèneres que té una jornada qualsevol a Sitges. 'La autopsia de Jane Doe', per exemple, s'esperava amb força expectatives perquè André Ovredal, el seu director, ja va causar sensació a Sitges el 2010 amb 'Troll hunter', un fals documental divertidíssim sobre noruecs que cacen monstres gegants. Però en el seu nou treball canvia de registre i arrenca amb un grup de policies que examinen una escena del crim on hi ha un cadàver que no hi encaixa. Es tracta d'una noia jove i nua amb el cos aparentment intacte.

Ara ve l'interessant: el que en la majoria de 'thrillers' seria un tràmit, l'autòpsia del cadàver, aquí és la història principal, el moll de l'os. A través de l'examen forense, els dos metges protagonistes (pare i fill) descobreixen detalls cada vegada més inquietants sobre el cadàver i, de mica en mica, intueixen la terrible història que hi ha al darrere del rostre angelical de la noia morta. Ovredal gestiona amb habilitat el terror i la tensió, i aconsegueix una cosa que té molt de mèrit: que l'espectador contempli amb indiferència el procés d'esquarterar un cadàver i buidar-ne sistemàticament els òrgans però que s'esgarrifi amb un gest de preocupació o una porta que s'obre. És una pena, però, que en un moment donat la pel·lícula abandoni el joc del fora de camp i es decanti per oferir la pirotècnia terrorífica habitual del gènere. 'La autopsia de Jane Doe' resulta molt més efectiva suggerint que mostrant i el que apuntava a filigrana innovadora s'acaba quedant en correcta aportació al gènere del 'thriller' sobrenatural, amb moments notables i un clímax per sota de les expectatives.

El museu dels llocs comuns
'Museum', també en secció oficial, arrenca exactament igual que 'La autopsia de Jane Doe': amb tot de policies examinant una escena del crim aberrant que, en aquest cas, involucra una noia immobilitzada i uns gossos afamats i rabiosos. Completeu el quadre si voleu. La pel·lícula de Keishi Otomo adapta un manga de Ryousuke Tomoe publicat per Norma Editorial sobre un assassí en sèrie que, a la manera de Thomas de Quincey, entén el crim com una de les belles arts. Però més que recrear-se en les obres d'aquest sonat, 'Museum' se centra en un dels policies que intenta desxifrar les motivacions del psicòpata ignorant que la seva família és la pròxima víctima. Tot plegat, l'enèsima variació macabra sobre 'Seven', amb metratge excessiu i direcció rutinària. L'únic que exhibeix aquest 'Museum', al capdavall, és una col·lecció permanent de llocs comuns del 'psychothriller' modern.

A la secció paral·lela Noves Visions, de vegades la relació de les pel·lícules amb el gènere fantàstic és més que tènue vaporosa. 'Tower' s'aproximava al tràgic tiroteig d'Austin del 1966 en què un franctirador va disparar a 33 persones i en va matar 16, però no ho fa a través de la ficció. El director, Keith Maitland, opta per recollir els testimonis d'algunes de les víctimes, de persones que van ajudar els ferits i dels policies que van acabar amb l'assassí. I davant la falta de material d'arxiu audiovisual, recrear la tragèdia amb actors però de forma animada –amb la tècnica de la rotoscòpia– donant el protagonisme a les experiències individuals, construint una mena de mosaic col·lectiu que funciona com a catarsi per als implicats.

És significativa l'absència del franctirador: mai se'l representa en pantalla i no se n'esmenta el nom ni les motivacions gairebé fins al final de la pel·lícula, negant-li tot el protagonisme en un relat. Tot i que alguns testimonis són repetitius –les experiències no varien– i que el documental cau més d'un cop en el sentimentalisme i l'exaltació de l'heroisme, 'Tower' té el seu interès tant des del punt de vista formal com en qualitat d' exercici de memòria històrica sobre un dels primers enfrontaments de la societat nord-americana amb aquesta classe de terror sense nom. I és interessant comprovar com el famós periodista Walter Cronkite, en el seu comentari personal sobre el succés, al·ludia a la violència del cinema i els còmics com a explicació de l'inexplicable. Avui li tocaria el rebre als videojocs i internet, però no hem avançat gaire més.