El CaixaForum fa un homenatge coral a la fotografia de carrer

‘Càmera i ciutat’ fa dialogar la col·lecció del Pompidou amb imatges d’arxius catalans i espanyols

Aquí una fotografia de Man Ray i una altra d’André Kertész. I la Dona cega de Paul Strand. Allà unes altres de Cartier-Bresson i de Brassaï. També n’hi ha d’Aleksandr Ródtxenko, del París de Robert Doisneau i de la Nova York de Robert Frank. No hi falten imatges icòniques de William Klein, els adolescents de Diane Arbus, els retrats de Lisette Model, el llançador de llambordes que Giles Caron va immortalitzar el Maig del 68 i la jove amb la flor davant els fusells que la càmera de Marc Riboud va convertir en símbol del pacifisme... Sembla el Passeig de la Fama de la fotografia de carrer. És l’exposició Càmera i ciutat, que es pot visitar al CaixaForum de Barcelona fins al 8 de març de l’any que ve.

La mostra és el primer fruit del conveni de col·laboració que la Fundació Bancària La Caixa i el Centre Pompidou de París van signar al juliol i que preveu l’organització de sis exposicions conjuntes fins al 2024. El Pompidou, que temps era temps va ser un referent per al CCCB, s’afegeix així a la llista d’institucions amb què treballa el CaixaForum i que inclou el Louvre, el Prado i el British. “És una de les presentacions més esperades de la temporada”, assegurava ahir Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació Bancària La Caixa, durant la presentació d’aquest “homenatge a la fotografia de carrer” que aplega 244 peces de 80 creadors, la majoria de la col·lecció del Pompidou. Tanmateix, l’homenatge va més enllà de l’antologia i dels grans èxits internacionals, perquè aporta una particularitat: insereix en el relat expositiu material d’arxius catalans i espanyols, com ara fotografies emblemàtiques de Carlos Pérez de Rozas, Agustí Centelles, Francesc Català-Roca, Joan Colom, Pilar Aymerich, Leopoldo Pomés i Anna Malagrida, entre d’altres. El diàleg l’ha establert el comissari de l’exposició, Florian Ebner, cap del departament de fotografia del Pompidou, amb la col·laboració de la doctora en història de l’art Marta Dahó, que ha assessorat en la selecció de les peces que provenen de les col·leccions catalanes i espanyoles.

El diàleg és especialment intens en els espais dedicats a la ciutat proletària i a la ciutat militant dels anys 30, on les fotografies de Cartier-Bresson i Ródtxenko es relacionen amb les de Gabriel Casas i Pérez de Rozas. Però també és eloqüent quan Ebner connecta els cossos al carrer de Klein i Colom. “Joan Colom és una mena d’escultor que mostra els cossos de la ciutat, que és el mateix que fa Klein però d’una manera més frontal”, diu Ebner. També hi ha diàlegs que evidencien ritmes històrics diferents: les protestes del 68 a París conviuen amb les fotografies de Manel Armengol sobre la violència policial a Barcelona i amb les de Tino Calabuig sobre l’enterrament dels advocats d’Atocha, dues sèries que documenten la Transició. Si l’exposició es fes a París o Nova York, es podria pensar que un dels objectius és incorporar els fotògrafs d’aquí en el cànon internacional, però el propòsit és més aviat homenatjar la fotografia de carrer seguint un fil històric, amb un arc moral que va de la fascinació per la modernitat tecnològica dels anys 20 -“les antenes de ràdio com a símbol de la utopia moderna”, diu Ebner- a la desconfiança tecnològica del segle XXI, i amb una ciutat vertical confrontada a una ciutat horitzontal i perifèrica que els fotògrafs fan visible.

Una història social i política

El recorregut de l’exposició recorda que la manera com els fotògrafs miren la ciutat no coincideix necessàriament amb la imatge que el poder (i el turisme) en vol projectar. Per això són tan potents els espais dedicats a la ciutat rebel i a la ciutat crítica. “L’exposició explica també una història social i política de la ciutat”, diu Ebner, que defensa Càmera i ciutat com un assaig “sobre la vida urbana”. És un assaig organitzat temàticament, però alhora un pèl esclau de la cronologia.