CINEMA

Canes vibra amb el Tarantino més cinèfil

‘Érase una vez en Hollywood’ homenatja el cinema de finals dels 60

Quan Quentin Tarantino viatja al passat, la història tremola i l’espectador hi surt guanyant. Com a Django desencadenat o Maleïts malparits, el director nord-americà sempre adopta una mirada nova o un punt de vista inesperat que reinventa els cànons del cinema d’època. Així, pot convertir un esclau negre en l’heroi d’un western esclavista, un grup de jueus en vencedors de la Segona Guerra Mundial o, com a Érase una vez en Hollywood, que ahir es va estrenar al Festival de Canes, pot acostar-se als crims perpetrats pels acòlits de Charles Manson de la manera més el·líptica i inesperada. Concretament, a través d’una original variació de la mitologia nord-americana que evita els llocs comuns per erigir-se en subversiva carta d’amor a la innocència d’una època -i sobretot d’un cinema, el de finals dels 60- que precisament va ser aniquilada per la foscor que simbolitzen els assassinats ocorreguts el 1969 a casa de Sharon Tate i Roman Polanski.

És difícil parlar d’una pel·lícula com Érase una vez en Hollywood sense esguerrar-li l’experiència a l’espectador. Tarantino, que ho sap perfectament, fa uns dies va demanar des de les xarxes socials discreció als primers espectadors de la pel·lícula. Ahir, abans de la projecció, un representant del festival fins i tot va repetir el prec de Tarantino a la premsa acreditada. Però, sense entrar en detalls, sí que es pot afirmar que és la pel·lícula més nostàlgica de Tarantino, que reconstrueix amb minuciositat gairebé fetitxista el Los Angeles on ell va créixer de petit, des de les grans avingudes i cinemes fins als programes de televisió i una ràdio omnipresent que omple la pel·lícula de música de l’època. Els guies de l’espectador en aquest univers són l’actor de western en hores baixes Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) i el doble que li fa de xòfer, Cliff Booth (Brad Pitt), un paio dur que sap fer servir els punys i no està per orgues.

Si existeix una cosa semblant a “la típica pel·lícula de Tarantino”, Érase una vez en Hollywood no ho és. Primer perquè és la primera obra del director que no juga clarament amb un gènere cinematogràfic, potser perquè el món del cinema ja és l’escenari principal. La pel·lícula segueix els passos de Dalton a través dels platós on filma westerns televisius a Los Angeles o eurowesterns a Itàlia o Almeria, l’excusa que necessita Tarantino per homenatjar Sergio Corbucci i el director madrileny Joaquín Romero Marchent. Per al director de Pulp fiction, sempre iconoclasta com a cinèfil, no hi ha diferència entre el cinema que es fa per a la pantalla gran i per a la petita. La pel·lícula també s’allunya del cànon tarantinià amb un guió menys literari que de costum, que no està basat en diàlegs de perfecció assassina sinó en la suma d’escenes i situacions que van construint a poc a poc, prenent-se el seu temps, una història gairebé conceptual, que sorprèn fins i tot pel temps que triga a aparèixer la violència.

Brad Pitt, sense samarreta

Pel que fa als dos protagonistes que dominen la funció, Brad Pitt es cruspeix per moments Leonardo DiCaprio, que està impecable però té un personatge menys agraït. DiCaprio és l’estrella en declivi, insegura i necessitada d’aprovació, mentre que Pitt encarna el mascle alfa carismàtic i violent, i demostra que encara pot electritzar tot un cinema amb el sol gest de treure’s la samarreta. Els dos actors són el cor d’una pel·lícula amb idees magistrals però també més dispersa i que en alguns trams corre el risc d’estancar-se en el seu recorregut nostàlgic.

No es pot descartar que, com ja ha passat altres cops, el muntatge projectat a Canes s’aprimi uns minuts abans d’arribar als cinemes: Maleïts malparits, per exemple, va perdre 20 minuts que no s’han tornat a veure mai més en el trajecte que va de la Croisette als cinemes comercials. La pel·lícula podria sortir-hi guanyant amb certa edició, però això no vol dir que la versió projectada ahir no constitueixi ja una obra important, un festí cinèfil inacabable i exuberant de què els fans de Tarantino gaudiran especialment.

Això sí, la possibilitat de repetir la Palma d’Or que Tarantino va guanyar fa 25 anys amb Pulp fiction es presenta complicada. No és que al film li faltin mèrits artístics, però costa d’imaginar un jurat de Canes -i encara més un de presidit per Alejandro González Iñárritu- premiant una pel·lícula que no dialoga amb les preocupacions socials que abunden tant en la programació i que, en el fons, és una reivindicació del triomf del cinema sobre la realitat, una venjança contra el mal que no habita la pantalla gran, sinó els racons més foscos del nostre món. També és cert que no és una obra amb la contundència de Pulp fiction i que comet un pecat inèdit en la filmografia de Tarantino: la repetició d’un truc del seu repertori. Quin? Això no es pot explicar, que Tarantino ens renyaria.

Més continguts de