ART

Carlos Pazos, el cinema i els clixés sobre l’art

La galeria ADN acull una mostra de l’artista que inclou el film-collage de 135 minuts ‘Artíssimo!’

La barca de Caront recreada amb un vaixell de joguina, una màscara i cinta de casset. Un elefant enfilat dalt d’un llibre a punt de caure al buit. Una espasa enfonsada en el corpus de coneixement d’una vella enciclopèdia. Són algunes de les peces que Carlos Pazos (Barcelona, 1949) presenta a la galeria ADN en la mostra Naufragios recientes, un recull d’obres inèdites dels últims anys que giren al voltant de la figura del “naufragi entès com a fracàs” i que, com sempre en Pazos, es mouen en la cruïlla entre l’art conceptual i el pop-art : ressituant objectes de segona mà adquirits en mercats ambulants, disparant idees a través del collage i l’associació inesperada d’objectes i imatges. Una obra amb un esperit lúdic i transgressor que sovint, creu l’autor, la crítica no es pren seriosament. “El missatge crític de les meves obres és evident, però a mi sempre se m’ha frivolitzat”, lamenta.

Naufragios recientes trenca una llarga absència de Pazos en el circuit museístic català: és la seva primera exposició personal des de la retrospectiva que el Macba va dedicar-li el 2007. Ell no hi troba cap explicació en particular. “No m’han trucat, això és tot”, diu. “És estrany, però les coses sempre funcionen així”. No hi ha amargor en les paraules de l’artista, que viu entre París i Cotlliure; predomina la il·lusió perquè la mostra inclou l’obra en què Pazos ha invertit més hores en els últims anys: Artíssimo!, un film de dues hores i quinze minuts confeccionat a partir de fragments d’altres pel·lícules que ADN estrena a Barcelona després de la seva première al Reina Sofia. “És un collage dels llocs comuns sobre l’art que sempre trobes a les pel·lícules -explica l’artista, que no veu diferències entre la seva obra plàstica i la cinematogràfica-. És el que faig sempre: robo coses per construir el meu discurs”.

Per fer Artíssimo!, Pazos ha estudiat més de 5.000 pel·lícules a la recerca de moments en què es parli de l’art i la creació, però excloent els documentals i biopics sobre artistes. El projecte va començar el 2008, però en els últims tres anys es va convertir en la seva obsessió. “La majoria de pel·lícules les he trobat a mercats de segona mà -diu-. Em mirava les caràtules i quan llegia “un poeta alcohòlic” o similar, cap al sac. Però hi ha molts fragments de films que a priori no tenien res a veure amb l’art”. Després d’empassar-se “molta merda”, al final ha triat fragments de prop de mil títols; un totum revolutum que reflecteix la disparitat de visions que el cinema ofereix de l’artista: geni, entabanador, creador incomprès, figura ridícula... El criteri de selecció és eclèctic: hi ha escenes de films de Woody Allen, de Cronenberg i de Fellini, de pel·lícules de terror i de sèrie B, d’obres importants de la història del cinema i de subproductes anecdòtics. Tot s’hi val. “La pel·lícula que ho va posar tot en marxa és una que es diu El fascista, doña Pura y el follón de la escultura -recorda-. És una espanyolada terrible de López Vázquez, una cosa tan terrible que s’havia de veure”.

Cineasta i rumber

Artíssimo! es projectarà en loop a la galeria ADN fins al 14 de maig, l’últim dia de Naufragios recientes. Conscient del poder intimidatori d’una pel·lícula de més de dues hores sense argument, l’artista subratlla que no és necessari veure-la sencera per fer-se’n una idea. “Amb 10 o 15 minuts ja es veu de què va la cosa”, assegura. I perquè no hi hagi cap dubte, remarca que el que ell fa no és videoart sinó cinema. Això sí, cinema per llegir en què les imatges funcionen a mode d’il·lustració d’uns textos que apareixeran en una versió en llibre que inclourà les referències fílmiques. El projecte el completa la rumba (H)artíssimo, composta per Pazos i el músic Manuel Malou. Tots dos apareixen al videoclip que es pot veure al final de la pel·lícula: el músic, cantant la lletra irreverent del tema i tocant la guitarra; Pazos, palplantat davant el micro i bramant el títol de la cançó cada cop que sona la tornada.

Més continguts de