Patrimoni cultural: castells

Visita al castell de les Sitges: fortificació de frontera, castell guerrer

La fortificació formava part de les fronteres de la Marca Hispànica i es comunicava amb d’altres amb senyals de fum o foc, per alertar de possibles atacs

A Catalunya no hi ha gaires castells de fades i princeses, dels que surten als contes o a les pel·lis de Walt Disney. La major part de castells que tenim van ser construïts per defensar el territori. Són castells guerrers. El de les Sitges n’és una de les millors mostres. El va descriure amb precisió Josep Pla: “A Florejacs trobem el castell de les Sitges, gros, quadrat, d’impressionant presència, amb escasses obertures, d’una crispació guerrera que no s’ha pas esbravat amb el pas dels segles”.

Des de fora veig nombroses característiques que posen de manifest el seu caràcter defensiu: té espitlleres (incloses les de tipus tronera, per disparar amb arma de foc), contraforts a les cantonades (esbotzar les cantonades, punt dèbil de tota fortalesa, podia ser la seva sentència de mort) i la porta principal elevada -a més d’un metre i mig d’alçada del terra-, per dificultar l’accés a l’atacant (ara hi ha una escala de pedra, però fins fa unes dècades s’hi accedia a través d’uns taulons de fusta).

Damunt la porta principal hi havia un matacà, que va resistir molts segles... però un llamp el va devorar en ple segle XX. A més, la torre té merlets i petites mènsules que devien sostenir taulons que formaven un camí de ronda de fusta.

“Les primeres referències del castell de les Sitges són de mitjans del segle XI, quan Arnau Mir de Tost va conquerir aquest lloc en nom del comte Ermengol d’Urgell”, m’explica en Joan Miret, el meu guia, quan accedim a l’interior del castell de les Sitges. “Aquest castell formava part de les fortificacions frontereres de la Marca Hispànica, que es comunicaven visualment mitjançant senyals de fum o foc, per alertar de possibles atacs sarraïns”, afegeix en Joan.

Entrem a l’anomenada sala dels caçadors (s’hi esmorzava abans d’anar a caçar). Era la cuina del servei. Em criden l’atenció dos bancs de fusta situats a banda i banda de la llar de foc (tenen un respatller alt -així es retenia l’escalfor del foc-, són una mena d’escons) i un piano (se’m fa estrany veure un piano en una cuina).

Pugem al primer pis i el primer que hi veig és... una altra llar de foc. Soc ara a la gran sala del castell, de finestres d’estil renaixentista amb festejadors. És la típica sala de castell o palau gòtic de la Baixa Edat Mitjana. Hi ha un munt de cadires de braços!

No sé si hi ha més cadires de braços que quadres, en tot el castell. Hi veig quadres de retrats, d’escenes de guerra, de castells... Fins i tot n’hi ha un del mateix castell de les Sitges. No sé si a casa meva em posaria un quadre de casa meva. També n’hi ha un de dos nens que es donen la mà, vestits igual, molt mudats (són de la família dels propietaris); al fons hi tenen... un castell.

Veig un gran llum que només té la meitat de bombetes funcionant. ¿Està fet a propòsit per donar un cert aire de misteri? ¿O bé cal canviar les bombetes foses i mai no es troba el moment de fer-ho? No és fàcil mantenir un castell. A més, aquest castell es troba força isolat.

Davant seu hi ha unes cases, en les quals van arribar a viure-hi una vintena de persones -a finals del segle XVIII-, però ara estan completament abandonades. Al castell no hi arriba la xarxa d’electricitat ni d’aigua corrent. Hi ha un generador que proporciona energia elèctrica i, pel que fa a l’aigua, té un pou i també la fan portar. Els propietaris del castell, la família Canals, hi venen sobretot a la primavera i a la tardor, que és quan s’hi està més bé. A l’hivern hi fa un fred glacial, i ara a l’estiu la calor és extrema. I quan hi venen acostumen a ser una bona colla (i tot i així no crec que ocupin totes les cadires). Ja que obren el castell... ho fan per a uns quants.

Continuem la visita i em fixo en unes escales de fusta que duen no sé on. “Això és privat, no podem accedir-hi”, diu de seguida en Joan Miret. Sí que es pot pujar a la torre, situada al centre del castell. Hi anem tot pujant per una estreta escala de pedra, després per una de fusta i, finalment, per una de ferro. Trobo dos al·licients a la pujada: un accés directe a les masmorres -que es troben a la base de la torre- a través d’una reixeta, i la porta original de la torre, situada a vuit metres d’alçada.

Ja soc dalt, a poc més de 20 metres d’alçada. Des d’aquesta talaia contemplo grans extensions de camps, ben secs, i alguns petits poblets, com el de Florejacs, que va néixer a redós d’un castell, també privat, també visitable. El castell de Florejacs va ser el centre de la baronia de Florejacs, a la qual pertanyia el de les Sitges. Es diu que la dama del castell de Florejacs estava posseïda d’una gran bellesa i encís que atreia tots els homes; un cop se’n cansava, els feia olorar unes flors que tenia al castell, i els enamorats esdevenien flors, per això tot el terreny del voltant del castell estava ple de flors que havien estat galants de la dama.

M’acomiado d’en Joan, però la visita continua... fora del castell. A quatre passes hi ha la petita església de Sant Pere, romànica, elegant i austera, i una cabana de volta (es tracta d’una cabana feta de pedra seca, amb el sostre de volta recobert amb terra, que aprofita un desnivell; n’hi ha força en aquestes terres, sobretot enmig dels camps). El castell defensiu, l’esglesiola bufona i la cabana amagada són tres joies del patrimoni que no es poden perdre.

El vast patrimoni entorn del riu Sió

El castell de les Sitges forma part del conjunt dels elements patrimonials del Sió, situats prop del riu Sió, afluent del Segre. Un patrimoni que enfonsa les arrels a l’Alta Edat Mitjana. “Entre els castells, torres, cases fortes i fortaleses properes al riu Sió hi trobem des de les torres altmedievals de Gàver, Castellnou d’Oluges o el pilar d’Almenara, fins a les fortaleses encara essencialment militars d’Alta-riba, l’Aranyó, Malgrat i també les Sitges, passant per palaus baixmedievals com les Pallargues, Castellmeià, l’Oluja Jussana, Montcortès, Vicfred, Vergós Guerrejat i Concabella, cases senyorials com la Cardosa, Riber i la Prenyanosa, i també Montfalcó Murallat, una de les viles closes més ben conservades de tot el país”, subratlla Jaume Moya, coautor, juntament amb Jesús Roig, del llibre Els castells de la Segarra.

Més continguts de