Crítica

L'únic que vull és ballar

'A chorus line' brilla amb molta més intensitat en les coreografies que en les cançons

A chorus line és un musical mític no tan sols perquè fins al 1990 ostentava el rècord de permanència en cartell a Broadway (6.137 funcions entre el 1975 i el 1990) fins que va ser desbancat per Cats, sinó per un llibret que posa l’atenció en el proletariat dels musicals, en aquells ballarins que l’únic que volen és ballar i que van de càsting en càsting, com el d’aquest musical. Joves entusiasmats tot i saber que els seus noms no sortiran mai als cartells del teatre i que, en el millor dels casos, aconseguiran un lloc de treball per sobreviure en el cruel mon del show business. El llibret els dona, doncs, el moment de glòria per explicar qui són i a què aspiren, i al mateix temps exposa les misèries d’aquesta vocació més plena de frustracions que d’èxits. Paradoxalment, perquè no podia ser d’altra manera, la seva individualitat desapareixerà quan els escollits formaran part del cor de lluentons al famós i enganxós tema One.

Els temps canvien 

A chorus line és un musical despullat i altament exigent per als intèrprets. És tan elevat el nivell d’exigència que el 1984, quan Jaime Azpilicueta va dirigir-lo, a la seva estrena a Espanya i casualment al mateix Teatre Tívoli on ara Antonio Banderas presenta el seu, va haver d’“importar” una companyia nord-americana després de fracassar en els càstings espanyols. Afortunadament, el país ha canviat i Banderas ha pogut trobar un gruix d’artistes amb les qualitats suficients per assolir el repte, excepte per al paper de Cassie Ferguson, que demanava un perfil més americà amb aires de Monroe i per a qui ha reclutat l’alemanya Sarah Schielke, magnífica ballarina i no tan bona cantant.

"El pitjor enemic de l'èxit és l'ansietat per aconseguir-lo"

De fet, en aquesta poderosa producció calcada de l’original brillen amb molta més intensitat les escenes de ball que les cançons. És en les coreografies on sentim les emocions dels intèrprets, unes emocions que no sempre acaben de sortir quan s’expliquen amb paraules, segurament per un tractament un pèl massa comediogràfic dels personatges. El Zach, el director del càsting (molt solvent Pablo Puyol) els demana veritat... i a nosaltres ens sembla teatre. Molt bé l’orquestra de 15 músics dins d’una proposta molt recomanable amb moments deliciosos com els que protagonitzen Daniel Deylon (força i expressivitat!), Kristina Alonso (creïble i autèntica), Roberto Facchin (entranyable), Estibalitz Ruiz (excel·lent veu), Beatriz Mur (divertida), Albert Bolea (imponent), Lorena Santiago i Fran Moreno.