TEATRE
Cultura 17/11/2017

Concha Velasco és una rebel ‘Reina Juana’

L’actriu recrea al Teatre Borràs el final de la monarca en un monòleg dirigit per Gerardo Vera

Núria Juanico
3 min
Concha Velasco durant la presentació ahir de Reina Juana al Teatre Borràs.

BarcelonaConcha Velasco (Valladolid, 1939) no acceptarà un pati de butaques buit com a resposta. Després de gairebé dos anys convivint amb el personatge de Joana de Castella, l’actriu aterra a Barcelona disposada a triomfar amb Reina Juana. D’entrada té algunes cartes a la màniga que l’ajuden a confiar en l’èxit, com els més de 100.000 espectadors que han vist l’obra a Andalusia i Madrid des de la seva estrena i com el Premio Nacional de teatre que va recollir al setembre precisament per aquest monòleg. “Això és com el futbol, si no hi ha gols no es guanya. Espero que Barcelona no em falli. Hem d’omplir el teatre”, afirma Velasco.

El pas per la capital catalana de l’obra, que es pot veure al Teatre Borràs fins al 3 de desembre, té un doble significat especial per a l’actriu. D’una banda, les funcions a Barcelona seran les últimes de l’espectacle. De l’altra, l’estada a Catalunya coincidirà amb el seu aniversari, el 20 de novembre, en què complirà 78 anys, tres més que els que tenia Joana de Castella quan va morir. Velasco afronta l’encaix per edat amb un somriure inherent i entusiasta. “Em faig gran i ja no puc fer plans a llarg termini, però no penso deixar el teatre”, subratlla l’actriu, que cita Núria Espert com un referent per seguir el seu camí. “Qui farà de dones grans si no ho fem nosaltres? No cantaré La chica ye-yé amb minifaldilla, hem de fer el que ens correspon”, diu Velasco. La seva reina Joana, dirigida per Gerardo Vera, és una dona que, després de 46 anys d’empresonament, arriba al final de la vida i decideix confessar-se.

“És el cas de maltractament més gran que hem conegut”, destaca l’actriu, que defensa que la monarca “no estava boja, sinó enamorada” i que “se la van voler treure de sobre perquè era una dona humanista gairebé superdotada”. El monòleg, escrit per Ernesto Caballero, simula el diàleg de la filla dels Reis Catòlics amb Francesc de Borja just abans de morir, “quatre hores de confessió d’una anciana que mor i que es reivindica en cada moment”. Joana encarna el pas de l’Edat Mitjana a l’Edat Moderna i la seva llarga reclusió s’ha entès, històricament, com la incapacitat i el rebuig social i polític per adaptar-se a una nova època. Per plasmar tota la profunditat del personatge, Velasco s’ha documentat moltíssim i ha descobert una reina “que tocava instruments, parlava idiomes i mai va voler confessar-se”. A l’espectacle, l’actriu recrea els moments més rellevants de la vida de Joana, com la primera vegada que va veure el seu marit, Felip el Bell. “A través d’ella, la història d’Espanya és encara més emocionant”, proclama Velasco.

Una monarca eloqüent i senzilla

Per a Gerardo Vera, fa temps que Reina Juana ha pres vida pròpia. El director explica que el muntatge “ja pertany plenament” a Velasco, que construeix una protagonista “ferida per dins, eloqüent i senzilla malgrat que la vida se li acaba”. El director també destaca “la contemporaneïtat del text”, que planteja reflexions sobre la corrupció política, la intolerància religiosa i l’ambició desmesurada. Sobre l’escenografia, Vera prefereix callar i deixar que el públic la descobreixi. “Reivindico el dret dels artistes a explicar-se a través dels seus espectacles”, defensa el director, que ha treballat en la idea de la simplicitat, “entenent que és l’actriu qui crea il·lusions”. Així, el text pren pràcticament tot el protagonisme del muntatge amb la intenció, segons Vera, “que el públic rebi les frases com si fossin cops de martell al cap”.

stats