Contrastos extrems a Mórdor, la gran esplanada del Primavera Sound

BarcelonaAny rere any el Primavera Sound ha intentat difuminar el seu ADN indie per convertir-se en una mena de gran contenidor de tota mena de gèneres i estils. Músiques tan diferents com el heavy, el hip-hop i l’electrònica troben cada any el seu lloc al festival i produeixen situacions com la que es va viure dijous a la nit a l’esplanada més allunyada, coneguda popularment com a Mórdor, on es va passar del thrash metal de Slayer a l’electrònica dislocada d’Aphex Twin sense transició. Alçar el puny fent banyes amb els californians i després intentar ballar desconstruccions digitals a l’estil de Chiquito de la Calzada no és una cosa a la qual tothom estigui acostumat, i menys si no gaire estona abans has mogut sinuosament els malucs amb el soul de Solange.

Franja arriscada, doncs, la de dijous a la nit, que els assistents van afrontar amb alegria, repartits pels diversos escenaris, ja que després dels concerts de Bon Iver i de la germana de Beyoncé no hi havia un sol cap de cartell clar que fos capaç d’endur-se tota la glòria.

Més enllà dels grans escenaris

De fet, hi ha una tipologia d’assistent al Primavera Sound que gaudeix del festival sense passar ni una sola vegada pels grans escenaris de Mórdor (enguany més amables, cal dir-ho, gràcies a unes noves grades obertes al públic). Això permetia, per exemple, obviar el concert de Bon Iver per sotmetre’s a la intensitat dels Afghan Whigs a l’escenari Ray-Ban, el de l’amfiteatre. Capitanejats per un Greg Dulli entregat, els de Cincinnati van desplegar força el seu rock tenyit de soul tan celebrat al seu concert de reunió al Primavera Sound del 2012.

De veu poderosa, Dulli va fer gala del seu carisma escènic i va acabar de confirmar que la tornada del grup és molt més que una operació nostàlgica. Des d’aleshores, els Afghan Whigs han publicat dos nous treballs i han demostrat que són un dels grups guitarrers dels 90 que han sobreviscut millor el pas del temps. Dijous les cançons noves van encaixar a la perfecció amb clàssics com Gentlemen, John the Baptist i Something hot, que, el 2017, sonen completament actuals.

Fora de Mórdor també es podia triar entre el hip-hop experimental de Death Grips o el rap ple de poesia de Kate Tempest. A la londinenca, músic revelació de l’escena britànica dels últims dos anys, se li va fer molt petit l’escenari Adidas Originals. Limitat pel mar a la dreta, la gent s’amuntegava a l’esquerra de l’escenari i s’enfilava a les escales de la planta fotovoltaica, una situació molt incòmoda per seguir una proposta en què les lletres resulten fonamentals. L’obra mestra de Tempest, Let them eat chaos (2016) -disc conceptual sobre l’efecte angoixant del capitalisme depredador-, maldava per fer-se sentir a la vora dels iots de la marina del Fòrum, una oportunitat perduda per a molts que no l’havien vist mai.

Al mateix escenari, els que no eren a Aphex Twin, tenien també l’oportunitat de veure The Damned, pioners del punk britànic que han viscut a l’ombra de la glòria dels Clash i els Sex Pistols, però que mantenen el carisma i un envejable estat de forma. En aquest cas, el petit escenari no estava tan desbordat com amb Kate Tempest i la gent va poder gaudir amb més comoditat de cançons com Smash it up.

Molt més multitudinari va ser el concert de King Gizzard & The Lizard Wizard, un grup que va demostrar que funciona com a proposta festivalera. A mig camí entre una jam band psicodèlica i un grup de garatge passat de voltes, els australians van posar el seu rock colorista i ballable al servei de les ganes de passar-s’ho bé del públic.

Més complicat era ballar al ritme d’Aphex Twin, nom artístic de Richard D. James. I és que l’irlandès és un tòtem de l’electrònica, però en la seva versió més retorçada i arrítmica. Acompanyat per unes pantalles que jugaven a distorsionar la imatge del públic i de personatges populars -Urdangarin, Carmen de Mairena, Marta Ferrusola-, el seu concert es podria definir com el reassamblatge disfuncional d’un munt de deixalla digital, una proposta musicalment interessant però poc apta per a la festa.

Moments abans el públic havia mogut el cap amb la música extrema de Slayer, un dels grans noms de la història del thrash metal. Probablement en un festival de heavy el seu efecte hauria sigut molt més demolidor, però entre una parròquia tirant a indie van haver de ser els de les primeres files els que organitzessin algun circle pit com Déu mana al ritme de hits tan tenebrosos com Angel of death.