CINEMA
Cultura 26/04/2018

D’A, un festival centenari

La mostra creix, arriba als 100 títols projectats i destaca el gran moment del cinema d’autor català

Xavi Serra
6 min
D’A, un festival centenari

BarcelonaEl D’A ja és centenari. En només vuit edicions, el festival de cinema d’autor de referència a Catalunya ha arribat a la xifra màgica de 100 títols entre llargs (87) i curts (13), que es podran veure des d’avui i fins al 6 de maig a les seus habituals (Aribau Club, CCCB, Filmoteca de Catalunya) i en una de nova, el Zumzeig. Des dels 37 títols de la primera edició, la cita cinèfila no ha parat de créixer sense renunciar a una identitat conformada al voltant d’un cinema al·lèrgic a les convencions que no sol trobar fàcil encaix en les cartelleres comercials: molts dels seus títols tenen en el D’A una de les poques possibilitats de ser vistos en pantalla gran a Barcelona.

Per a oportunitats úniques, tanmateix, la de Good time : el D’A serà l’únic festival de l’Estat (i un dels pocs del món) que projectarà en pantalla el thriller dels germans Safdie, la sensació de l’últim festival de Canes i un tour de force interpretatiu de Robert Pattinson que va deixar la crítica mundial bocabadada. Sense entrar en la polèmica de si Canes hauria de programar produccions de Netflix, Carlos R. Ríos, el director del D’A, confessa que van caldre “cinc mesos de negociacions” per incloure la pel·lícula. “Va costar molt”, sospira. Però al final el públic català podrà veure una de les millors pel·lícules de l’any passat en el format que li pertoca.

La programació l’encetarà avui Chesil beach, adaptació de la novel·la d’Ian McEwan que protagonitza Saoirse Ronan, l’adolescent en erupció de Lady bird. La cloenda, Ana de día, resumeix millor l’esperit del festival: el debut de la navarresa Andrea Jaurrieta (amb coproducció catalana) és una pel·lícula enigmàtica sobre una noia (una hipnòtica Ingrid García-Jonsson) suplantada per la seva doble exacta.

Cada any més inabastable

Entremig, un recull amplíssim del bo i millor de la temporada cinèfila que comença a rivalitzar amb l’inabastable maremàgnum de Sitges. Hi ha tant per triar que el festival ha creat un servei especialitzat d’assessorament -disponible fins ahir- per ajudar l’espectador a fer-se un recorregut adaptat als seus gustos i horaris. Entre les cites obligades hi ha la collita més recent de l’aristocràcia cinèfila: el D’A projectarà les noves pel·lícules d’Abel Ferrara (el documental sobre la seva gira Alive in France ), Philippe Garrel ( Amante por un día, amb la seva filla Esther Garrel), Paul Schrader ( First reformed, “drama transcendental” amb Ethan Hawke), Arnauld Desplechin ( Los fantasmas de Ismael, en una versió més llarga que l’estrenada a Canes) i Hong Sang-soo, del qual es veuran La cámara de Claire, amb Isabelle Huppert, i The day after, amb la seva musa Kim Min-hee.

De les 100 pel·lícules d’aquesta edició del D’A -provinents de més de 30 països-, 17 són opera prima, 33 estan dirigides per dones i més de la meitat (53) són premières a Catalunya. El protagonista de la retrospectiva d’enguany és el japonès Nobuhiro Suwa, un referent de la cinefília moderna que ha construït la seva carrera condicionat pel pes simbòlic de la seva ciutat natal, Hiroshima, i per l’influx que han exercit sobre ell l’esperit i l’estètica de la Nouvelle Vague. Al seu últim film El león duerme esta noche, Suwa s’alia amb una de les últimes icones en actiu de la Nouvelle Vague, Jean-Pierre Léaud, per filmar un preciós homenatge a l’actor i a la creació artística en la seva accepció més lúdica.

Sempre inquiet, com el cinema que projecta, el D’A s’ha atrevit a innovar introduint un espai dedicat a les noves generacions d’espectadors: el que diferencia la Sala Jove d’altres propostes similars és que aquí la programació la dissenyen i trien un grup de joves programadors, un projecte auspiciat per l’associació A Bao A Qu, que organitza també Cinema en Curs. Les projeccions aniran acompanyades de debats i tallers i inclouran títols com la delirant fantasia romàntica The night is short, walk on girl, de Masaaki Yuasa.

La programació del D’A també es pot llegir en clau de coherència i continuïtat. El drama Lean on Pete ens fa retrobar amb Andrew Haigh, el director de Weekend, que va ser la revelació de la segona edició del festival; Frost és la nova pel·lícula del lituà Sharunas Bartas, el poc comunicatiu convidat d’honor del D’A del 2016; Guy Maddin, protagonista de la retrospectiva de la primera edició, hi presentarà ara The green fog, un remake de Vertigen, d’Alfred Hitchcock, fet únicament amb material d’arxiu; i el festival continua fidel a la seva obsessió particular amb Marc Ferrer, cineasta barceloní amb un univers pop. El D’A té una edat i ja se li veuen les fílies i les fòbies; en resum, la identitat.

Les noves veus catalanes

Però la columna vertebral del festival continua sent el descobriment de noves veus, a les quals acompanya en seccions com Talents i Un Impulso Colectivo. En aquesta última, centrada en el nou cinema d’autor, el protagonisme del nou cinema d’autor català és important i corroborant l’èxit recent de la producció catalana al Festival de Màlaga. Allà van triomfar títols que es podran veure al D’A com el documental Ainhoa, yo no soy esa, de Carolina Astudillo, basada en la vida i els diaris d’Ainhoa Mata, que es va suïcidar als 34 anys; també Como el viento, drama familiar de Meritxell Colell -estrenat a la Berlinale- sobre el retorn al poble natal d’una ballarina que ha fet carrera internacional, i la comèdia amarga Yo la busco, de Sara Gutiérrez Galve, que relata en clau generacional el trencament de l’amistat entre el protagonista i la seva companya de pis.

El contingent català no s’acaba aquí: pel D’A també hi passaran el documental sobre l’escena trans novaiorquesa I love New York, de Gustavo Sánchez; propostes més experimentals com Ver a una mujer, de Mònica Rovira, i Trinta lumes, de Diana Toucedo; relats amarats de realitat com Sotabosc, de David Gutiérrez Camps, i el terror fantasmagòric de No quiero perderte nunca, d’Alejo Levis. El contrapunt de tanta cruesa podrien ser la sèrie de Mar Coll Matar al padre i Jean-François i el sentit de la vida, de Sergi Portabella, sensible comèdia sobre un adolescent català amb un somni: ser francès i conèixer Albert Camus.

Enguany, a més, val la pena destacar la secció de curts, amb alguns dels millors films del festival: el premiat a Màlaga Improvisaciones de una ardilla, en què Virginia García del Pino contraposa el circ mediàtic que envolta els polítics i el discurs de Josep Maria Esquirol, i Aliens, de Luis López Carrasco, extraordinari retrat de Tesa Arranz i per extensió dels anys 80.

Sis pel·lícules que resumeixen la programació del D’A

‘The green fog’

El canadenc Guy Maddin afirma, imaginem que una mica en broma, que el seu particular remake de Vertigen amb fragments de pel·lícules i sèries de televisió rodades a San Francisco millora l’original de Hitchcock. Serà digne de veure.

‘Lean on Pete’

Odissea d’iniciació vital d’un adolescent empés per les circumstàncies a la carretera en companyia d’un cavall de carreres. Retrat subtil amb la profunditat psicològica habitual d’Andrew Haigh, el director de Weekend, 45 i la sèrie Looking.

‘A ciambra’

Scorsese produeix el segon film de l’italoamericà, una immersió naturalista en el món de la comunitat romanesa de Calabria on el protagonista, l’actor no professional Pio Amato, es menja la pantalla amb una de les millors interpretacions de l’any.

‘Western’

Radiografia de les contradiccions d’una Europa tancada en si mateixa, la sensació de l’últim Canes s’apropia de forma subtil dels codis del western per explorar les tensions i el xoc cultural d’uns obrers alemanys i la comunitat bulgara on treballen.

‘Quiero lo eterno’

Cada festival té una pel·lícula que indigna, fascina i desconcerta a parts igual. En aquest D’A podria ser Quiero lo eterno, un retrat entre la ficció i la realitat d’un grup d’adolescents en els seus propis termes: nihilistes, absurds, tendres i violents.

‘Mrs. Fang’

La guanyadora de l’últim Festival de Locarno és aquesta obra del xinès Wang Bing, referent del documental modern que retrata els últims dies d’una malalta terminal d’Alzheimer sense recrear-se ne el sentimentalisme, capturant el llindar en què la vida llisca cap a la mort.

stats