Dues veus literàries surten de l’oblit

BarcelonaAnna Dodas i Maria Dolors Orriols tenen aparentment poques coses en comú. Dodas va néixer a Folgueroles el 1962 i va morir assassinada a Montpeller el 1986. Només tenia 23 anys. Orriols va néixer a Vic el 1914, va viure la Guerra Civil i va patir la postguerra. Va tenir una vida llarga però va maldar, i molt, per poder publicar la seva obra en una societat en la qual les dones estaven condemnades a ser invisibles. Totes dues són veus literàries potents, van reinventar i van voler ser lliures, en els escrits i en la vida, però les circumstàncies vitals van fer que la seva obra passés força desapercebuda als ulls de gairebé tothom. Excepte per a alguns ulls atents: Dodas i Orriols acaben de ser rescatades per lectores a les quals els seus escrits van atrapar des del primer moment. Montserrat Bacardí firma Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo Editorial), on es capbussa en la vida d’una dona que va treballar sense descans per poder escriure. Caterina Riba i Ester Pou recuperen els escrits d’Anna Dodas que durant anys ha guardat la seva família amb Capvespres de foc i de grana (Cal·lígraf). Segurament Dodas i Orriols continuarien mig oblidades si no fos per la militància de Bacardí, Riba i Pou.

Escriure sobre cotxes

“Tots els llibres d’Orriols estan descatalogats, aquest és el principal drama i el principal sentit del llibre”, diu Bacardí. Algunes de les obres d’Orriols, com Petjades sota l’aigua (1984) i El riu i els inconscients (1990), van sortir publicades trenta o quaranta anys després que fossin escrites. Bacardí ha fet una immersió en els papers que Orriols va deixar al seu únic fill i ha intentat posar-se en la seva pell. Filla d’una família benestant de Vic, Orriols es va casar als 17 anys amb un home molt més gran. Se’n va enamorar, però la seva vida matrimonial va ser força complicada. Volia estudiar per ser bibliotecària, però el seu marit no la va deixar fer-ho. Es va entossudir a escriure. Una altra de les seves lluites va ser poder ser periodista: “La seva dèria era colossal. Tenia vocació, però mai no li van voler facilitar el carnet de periodista, li donaven feines molt precàries a les seccions femenines”, explica Bacardí. Fins i tot va estar un temps escrivint sobre cotxes. Finalment, va aconseguir guanyar-se la vida en el món de l’art. “No volia viure dels diners del pare ni del marit”, detalla Bacardí.

Orriols va escriure El riu i els inconscients entre el 1950 i el 1953. L’encapçala amb una dedicatòria: “Memòria i homenatge a una generació frustrada”. El llibre parla de les conseqüències de la guerra en un bàndol i l’altre des de la perspectiva d’homes i dones anònims. Amb Incerta glòria, que Joan Sales va escriure el 1956, és una de les primeres novel·les catalanes que recreen la postguerra des d’aquesta mirada. L’obra de Sales és tot un referent, però Orriols va tenir la mala sort de sortir a destemps. Quan la va publicar Columna el 1990 pràcticament ningú s’hi va fixar. “En l’estricta postguerra, la condició d’escriptora era pitjor que la d’escriptor, que ja era prou dolenta. Els escriptors vivien en la clandestinitat però es trobaven. En aquelles tertúlies, però, les dones no hi eren mai -diu Bacardí-. Orriols tenia un desig d’aprendre molt gran, la seva voracitat lectora era impressionant i cada llibre seu és completament diferent, un repte nou, conceptualment i formalment, cosa que no és gaire habitual”, diu Bacardí.

Connexions elèctriques

La veu de Dodas també és desafiant, però la seva producció va ser molt breu a causa del seu assassinat, mai resolt, mentre viatjava amb una amiga pel sud de França. Caterina Riba explica que va arribar a Dodas a través d’un text de Maria-Mercè Marçal en què expressa la seva admiració per la jove autora osonenca: “Hi ha alguns poemes que m’hauria agradat escriure a mi”, escriu Marçal. “Hi havia alguns fragments de Dodas i vaig tenir una connexió elèctrica”, confessa Riba, que ja va traduir alguns dels poemes de Dodas al castellà per fer una edició bilingüe amb l’editorial Sabina, Soy como el trueno / Soc com el tro.

En aquest recull de narracions publicat per Cal·lígraf es recuperen Capvespres de foc i de grana, publicat l’any 1982 (Premi de Narrativa de l’Ajuntament de Vic de l’any 1981), Les ciutats (1991) i La deesa de les flors (1982). “Hem llegit i recopilat tot el que ens ha deixat la família, i hi havia coses manuscrites que s’han hagut de repicar. La correcció ha sigut molt laboriosa perquè volíem deixar-ho tan bé com fos possible pensant en el que ella hauria volgut -explica Riba-. Ho hem fet per militància, perquè després de la seva mort no hi va haver interès per publicar la seva obra o les persones que ho volien fer estaven massa tocades per tirar-ho endavant”.

Malgrat ser tan jove, Dodas tenia un univers ric i una mirada molt personal. Qüestiona la maternitat i en molts casos hi ha una crítica soterrada a les convencions socials i les expectatives. “Té una mirada obsessiva i persistent que avança en espiral cap endins, busca i rebusca empesa per una angoixa vital, hi ha un desassossec latent, una tensió pertorbadora que en alguns casos recorda a Rodoreda o Emily Dickinson”, reflexiona Riba. En alguns dels relats hi ha força cruesa. A La ciutat conquerida de les cigonyes, Dodas descriu com les cigonyes ataquen una ciutat: “Milers i milers de cigonyes havien plogut per tota la geografia de la ciutat. Ara, pels carrers, no quedava ningú. Els cadàvers jeien coberts d’insectes damunt d’un asfalt bullent. Les cigonyes es passejaven entre els cossos, tranquil·les, segurament cansades”.

Dodas es va llicenciar en filologia catalana però també es va formar com a guitarrista al Conservatori Superior de Música. “Era molt jove. Professionalment encara no havia decidit per on anar i tenia les dues vies obertes. Fonia música i literatura, perquè els seus poemes són molt musicals i el conte Capvespres de foc i de grana és una fuga musical”, diu Riba. El llibre el tanca precisament un conte titulat Bach. “El Bach, que t’obre la porta de bronze, i els grans vents que en surten et toquen, et fan basarda i no comprens”, escriu Anna Dodas.