LITERATURA

“Em guanyo la vida mostrant la hipocresia dels Estats Units”

L’escriptor i activista Ishmael Reed crida a l’empoderament de la cultura negra nord-americana

Ishmael Reed (Chattanooga, EUA, 1938) està tocant un piano de paret a la llibreria Calders de Barcelona. Sap greu destorbar-lo per avisar-lo que ja ha arribat el periodista que l’ha d’entrevistar. Somriu i accepta separar-se del mateix piano que dos dies després, diumenge, tocarà per acompanyar el recital poètic de la seva filla Tennessee Reed, punt final a una estada a Barcelona durant la qual ha participat en el festival Primera Persona protagonitzant una xerrada amb la filòsofa Marina Garcés al Teatre del CCCB. “Ishmael Reed és un afroamericà que no és només negre. És un escriptor que no només és escriptor”, va dir Garcés sobre una de les figures més influents de la cultura negra nord-americana, autor de novel·les com Mumbo Jumbo (1972) i Vuelo a Canadá (1976), totes dues editades fa poc en castellà per l’editorial La Fuga.

“Si als negres només ens representa Hollywood, només serem prostitutes, drogoaddictes i criminals”, diu Reed, un home que va aprendre de Malcolm X que la història dels negres l’han d’explicar els negres. “L’estan escrivint els blancs, que és com si els britànics escrivissin sobre els irlandesos”, afegeix. Per entendre la història afroamericana recomana els llibres de l’historiador Gerald Horne, però Reed, que també és músic, immediatament deixa anar tot un enfilall de noms musicals: “Marvin Gaye, Curtis Mayfield, Sonny Rollins, Max Roach, Charlie Mingus...”. ¿I el hip-hop? “El hip-hop és la continuïtat d’aquesta tradició, però sovint les lletres del hip-hop no estan a l’altura de l’enginy i l’excel·lència de la música; de fet, n’hi ha que són fastigoses. Crec que el country i el blues han creat lletres més profundes que el hip-hop”, diu mirant de reüll el piano. Fa una excepció amb el raper Tupac Shakur, que el va citar en una de les seves cançons. Tanmateix, reconeix que “el hip-hop és una de les aportacions de la cultura americana”, que és “una eina que tenen els joves per expressar-se” i que té un abast internacional: “Serveix per als homes d’Egipte i per als inuits del pol Nord. Fins i tot a Tòquio fan hip-hop”.

Reed pot estar hores i hores parlant de música, de com el jazz ha influït en la seva literatura, de com Vuelo a Canadá podria ser un disc de rhythm’n’blues (de Mumbo Jambo, el músic George Clinton va dir que era com escoltar funk) i de com “els músics de jazz van ser pioners multiculturals molt abans que els escriptors”. Això sí, la seva conversa s’escampa per infinitat de temàtiques, com ara “la influència de Malcolm X en els intel·lectuals i escriptors negres”, que es resumeixen en una: “¿Com sobreviure en un sistema dissenyat en contra dels negres?”. Ell mateix respon: “Hem de fer les coses nosaltres. Tenim eines i sabem fer-les servir”. És a dir, no cal que vingui un liberal blanc d’esquerres a dir-los com han de fer les coses amb paternalisme. “És una mentalitat colonial: «Oh, ajudem aquesta pobra gent». Es pensen que encara vivim al segle XIX”, etziba.

Les esquerdes del relat blanc

“Em guanyo la vida mostrant la hipocresia dels Estats Units”, diu Reed, que segueix la tàctica de “la pressió a tota la pista” del bàsquet, buscant, i trobant, les esquerdes en el relat que els blancs fan dels negres. Recorda, per exemple, el malestar que va provocar la pel·lícula El color púrpura, de Steven Spielberg. “Al poder li encanta la imatge dels homes negres agressius i emprenyats, perquè així a la Casa Blanca es poden sentir com superheroris, però homes d’altres grups ètnics també exploten la imatge del negre criminal. Per què Spielberg no ha fet una pel·lícula sobre dones jueves agredides per homes jueus? Pots criticar el que vulguis del meu grup ètnic, però què fas amb el teu?”, diu. Durant la xerrada amb Marina Garcés, Reed va repetir el que ja fa anys que critica sobre la sèrie de la HBO The wire, “creada per homes blancs que mostren els negres com ho feien els nazis, gent que no són capaços de tenir cura dels seus barris”.

Per parlar de la hipocresia dels Estats Units, l’autor de Mumbo Jambo furga en la gran divisa del país: la democràcia i els drets humans. “Els nord-americans creuen que tots els problemes són a fora, i els liberals no es preocupen del que passa a dins; per exemple, d’unes presons que formen part d’un sistema d’extermini, o dels sensesostre -explica-. ¿Com podem acusar els altres països de violació dels drets humans quan les presons de Nova York estan per sota del que marca la Convenció de Ginebra? És com el que passava abans: ¿com et podies considerar cristià i tenir esclaus? Se suposa que els nord-americans representem la democràcia, però ¿com et pots considerar demòcrata i donar suport al supremacisme blanc?”.

Reed furga en la història per desemmascarar mites fundacionals, per posar al seu lloc líders confederats com el general Robert E. Lee, “un psicòpata”, i per refutar teories sobre la identitat. Al llibre Airing dirty laundry (1993; Trapos sucios en l’edició en castellà de La Oficina) reflexionava sobre la seva identitat, barreja de negre, cherokee i irlandesa. “He seguit investigant el meu ADN, i en tinc un 35% de nigerià i un 15% de nòrdic europeu. Resulta que un dels meus ancestres era capatàs d’una plantació finlandesa a Virgínia. De fet, soc més nòrdic que alguns dels neonazis que hi ha als Estats Units. En el colonialisme, els homes que dirigien les plantacions tenien autèntics harems. Deia l’escriptor Chester Himes que els seus avantpassats en realitat van crear una nova raça. És que tot està barrejat, fins i tot entre els negres africans”, explica Reed uns minuts abans de refugiar-se novament en el piano.

Etiquetes

Més continguts de