LITERATURA

Empar Moliner: “Tot el que és de masses és parodiable: el ‘running’, el procés d’independència...”

A 'Tot això ho faig perquè tinc molta por', premi Mercè Rodoreda de contes, apareixen alguns dels temes recurrents d’Empar Moliner: els tertulians, els còctels, els premis literaris, les mascotes i les parelles, generalment en crisi

A Tot això ho faig perquè tinc molta por (Proa), premi Mercè Rodoreda de contes, apareixen alguns dels temes recurrents d’Empar Moliner, com ara els tertulians, els còctels, els premis literaris, les mascotes i les parelles, generalment en crisi. Hi ha, també, algunes noves incorporacions, entre les quals destaquen les criatures i el running. Moliner continua sent àgil i mordaç, fins i tot quan explora tòpics que fa anys que l’obsessionen, potser perquè la manera d’enfocar-los ha canviat. Ara no és, ni de bon tros, optimista, però el nihilisme dels seus primers llibres ha perdut importància.

Comences i acabes aquest llibre amb contes protagonitzats per nens. A Bullying n’hi ha un que pateix a l’escola, i Sempre ho havien dit explica què passa quan uns pares perden allò que més estimen.

Els nens són més presents a Tot això ho faig... perquè són més presents en la meva vida. Més que inventar, copio del que visc o del que veig que viu la gent, siguin del meu voltant o no. Una cosa que em preocupa molt és com el mal pot recaure en els nens.

Per això ens trobem amb una nena que mor, no?

Si només tens un fill t’ho has jugat tot a una carta. La parella, que està separada, perd la nena i decideixen suïcidar-se amb drogues.

L’intent de suïcidi hauria pogut aparèixer a No hi ha terceres persones (Quaderns Crema, 2010) o T’estimo si he begut (2004). Però l’enfocament és menys cínic.

Si tens fills no pots ser cínic, però pots ser igual de fill de puta. En cada llibre de contes o novel·la els personatges s’han anat fent més grans i tenen més preocupacions o misèries. T’estimo si he begut està ple de bars i gent jove. Els meus escenaris i personatges són uns altres, aquí.

Hi ha, per exemple, una consulta d’un oculista i una dona neuròtica que espera que la visitin.

La majoria de gent que l’ha llegit m’ha dit que s’hi sentia identificada. És la primera vegada que em passa... El conte Tot això ho faig perquè tinc molta por no és el més representatiu del llibre, però va d’una cosa que ens uneix pràcticament a tots: la por a fer el ridícul.

Què diferencia els personatges d’aquest llibre dels anteriors?

Que quan actuen ja no hi ha marxa enrere. Molts d’ells fan alguna cosa irreversible.

També trobem una escriptora que ha fet un llibre de contes però a qui l’editora li demana una novel·la. Accedint a la seva petició es condemna.

En gairebé tots els meus llibres hi ha un retrat del món editorial. La Sandra de Fluvià, l’escriptora del conte, és addicta als ganchitos i als doritos. A mi també m’encanten i en podria menjar tot el dia: en això ens assemblem, però és l’única coincidència amb el personatge.

Ella és bona escrivint contes, però tothom li demana una novel·la. A tu també et deu haver passat.

Normalment, cap tema em sembla prou atractiu per fer-lo durar 120 pàgines. Fa temps que voldria explicar un arrest domiciliari, i si m’hi posés seria la meva tercera novel·la, però em costa. En canvi, qualsevol merda em sembla perfecta per convertir-la en un conte. Un gos que pixa sota la nevera. Una parella que té un blog de gastronomia. Un grup de tertulians que intenten fer servir un desfibril·lador. Una articulista que no té tema per escriure i que se’n va al tanatori per veure un cuiner mort i treure’n una crònica falsa. El que és important, però, no és el que expliques, sinó com ho expliques.

Hi ha mencions a la cuina i als restaurants amb estrella Michelin.

És un tema que m’agrada molt. He arribat a fer bogeries per una ampolla de vi. Per exemple, pagar 300 euros per una ampolla quan no tenia diners per pagar altres coses.

La novetat és que algun personatge corre, igual que tu.

Si fa set anys m’haguessin dit que algun dia correria m’hauria semblat impossible. Tot el que és de masses és parodiable: el running, el procés d’independència... així i tot, córrer em fa molt feliç.

No has perdut capacitat d’observació. A Ell no reia mai una dona descobreix que l’home li és infidel perquè canvia de gustos musicals.

Sembla una tonteria, però passa. Quan algú coneix algú altre i se n’enamora automàticament adopta els seus gustos musicals, i si a més són estranys es nota de seguida.

Al conte, tots dos són infidels, però qui s’enfada és ella.

He vist que sovint les dones disculpen el fet que una amiga tingui un amant però en canvi reproven si és el marit qui fa el mateix. Elles ho fan com a medicina i com a teràpia. Ell, en canvi, s’equivoca.

Vas debutar amb L’ensenyador de pisos que odiava els mims (Destino, 1999). Digue’m alguna cosa que hagi canviat en el sector editorial.

Ara et trobes que hi ha llibres molt mal escrits i té una raó de ser: tenen lectors a qui no els importa que sigui així. Als lectors de novel·la històrica els recomanaria que llegissin Marguerite Yourcenar i que després provin de tornar a les novetats.

¿Creus que algun dia se’t deixarà d’associar a Quim Monzó? Potser ara que ja no escriu contes passa.

És una associació fàcil, però Monzó és un autor que m’agrada molt i que sempre té coses brillants. El meu llibre preferit d’ell és L’illa de Maians [Quaderns Crema, 1985]. A Catalunya sempre em pregunten per Monzó, però a Alemanya em demanen com m’ha influït Pedro Almodóvar, i a Espanya em relacionen amb Lucía Etxebarria. És fort, no? Les associacions poden arribar a ser molt absurdes.

Més continguts de