Cinema

Enric Auquer: "Em vaig preparar el paper de 'Quien a hierro mata' amb uns narcotraficants gallecs"

L'empordanès és el favorit per guanyar el Goya a l'actor revelació pel seu paper al film

Feia temps que un actor no irrompia en el món del cinema amb la força amb què ho ha fet Enric Auquer (Rupià, 1988) amb el seu treball a Quien a hierro mata. Ja ha guanyat el Gaudí, el Feroz, el premi Ojo Crítico de RNE i el del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics, i és el gran favorit per endur-se aquest dissabte el Goya a l'actor revelació.

L'altre dia vas dedicar el Gaudí a Maria Carreter, una dona de Verges, el teu poble. Qui és?

En realitat es deia Maria Geli, però era filla d'un carreter i li deien Maria Carreter. Ella i la seva germana es van quedar solteres i es dedicaven a teixir les bates que portaven les dones del poble. I jo em passava les tardes al seu petit negoci de costura, sentint-les parlar.

Sembla Dolor y gloria!

És cert! La Maria era una senyora molt aspra i terrenal, gens afectuosa, però per alguna raó va dedicar part de la seva vida a tenir cura de mi i de les meves germanes. Em va donar molta humanitat i amor i jo la vaig estimar molt. No és la meva única mort, però sí la que més he plorat. De fet, quan passo per davant de casa seva encara ploro. I anant cap als Gaudí se'm va acudir que, si guanyava, li dedicaria el premi.

Uns Goya sense “canya” i amb la incògnita Marisol

Què va fer que un noi que es passava el dia cosint amb unes iaies volgués ser actor?

La família hi va influir molt. El meu pare és un arquitecte d'una sensibilitat increïble i té molts amics que venien a casa, gent com Jordi Esteve, Pepe Ribas, Sami Naïr, Jordi Llovet, que es el meu padrí, i Javier Cercas, que és tiet meu. Les sobretaules eren molt gustoses... I la meva mare, que és ballarina, en un moment en què jo estava una mica perdut em va animar molt a estudiar teatre.

¿I com és que un actor del Baix Empordà acaba fent de narco gallec?

Això va ser cosa d'Arantza Vélez, una directora de càsting increïble que fa molt bé la seva feina i sempre està buscant nou talent als teatres. Em va veure a In memoriam amb Lluís Pasqual al María Guerrero i em va portar a fer un càsting amb Paco Plaza, que va apostar per mi. Vaig tenir sort que al Paco no li interessen els grans noms. És un paio valent que em va deixar fer una composició real i humana.

Luis Tosar: “El narcotràfic ha deixat un rastre de dolor molt profund”

Què vas fer per preparar-te un personatge tan extrem?

Vaig anar a Galícia amb l'Àlex Monner, que portava temps fent una sèrie a Vilagarcía de Arousa, Sin permiso. I allà em van presentar una gent i vaig fer una immersió en el món del narcotràfic. Vaig ser transparent: els vaig explicar què volia i ells em van ajudar a preparar el paper. Els feia gràcia que volgués retratar el seu món. L'experiència va ser molt guai, però em van demanar que no expliqués res. Això sí, és un món on hi ha molta foscor. Això es veu en la pel·lícula, que és la més fosca del Paco.

El Gaudí també el vas dedicar a Àlex Monner.

És que som molt amics, l'Àlex és el padrí de la meva filla i hem viscut junts cinc anys, és com si fóssim germans. I va ser molt bonic estar nominats junts. M'era igual que guanyés ell o jo.

Crítica de 'Quien a hierro mata', un 'thriller' sòlid sobre l'addicció a la venjança amb el narcotràfic gallec com a teló de fons

El narco que interpretes escolta trap i vesteix urban. En un moment de la pel·lícula fins i tot escolta Ready pa morir, de Yung Beef. Era un dels teus referents?

No exactament. Jo faig llistes de música dels personatges i en la del Kike hi havia Yung Beef i Cecilio G, però en l'escena que dius al principi no sonava Yung Beef. Jo em vaig inspirar molt en l'emoció que hi ha en el clip Territory de The Blaze. Però la gràcia del personatge és també donar-li humanitat. El Kike és un pobre noi en el fons, un desgraciat que al final fa molta pena.

Poc després d'estrenar-se Quien a hierro mata va arribar  Vida perfecta, on fas un paper a les antípodes d'aquest.

Sí, va ser una sort. A mi no em coneixia ni el Tato i, de sobte, dos personatges molt diferents. La gent es va quedar dient: "D'on ha sortit, aquest paio?". Karra Elejalde em va dir l'altre dia que li havia arribat que fa dos anys jo portava un Cabify! Però no, porto deu anys estudiant i fent teatre i televisió. A mi ningú m'ha tocat amb una vareta màgica ni tinc un talent desmesurat. És fruit del treball d'un gran equip, de grans directors i de guions molt bons. I jo m'ho sé: abans he fet altres coses que no han funcionat tan bé.

No deu ser fàcil fer d'algú amb diversitat funcional al costat de persones amb diversitat funcional real.

No, i per això vaig estar present en el càsting i els assaigs: necessitava sentir-me còmode amb ells. Per sort, em vaig entendre molt bé amb Víctor Fontela, que fa de Richi i és una persona increïble, generosa i molt intel·ligent. Amb ell he descobert que són gent que viuen molt el present, que estan molt oberts: miren, escolten, amb l'ànima oberta. I això els fa molt vulnerables. Tot plegat m'ha fet perdre molts tabús. Entenc que la sèrie agradi més o menys, però estic molt orgullós d'haver interpretat el Gari, crec que pot ajudar molt a normalitzar la diversitat funcional.

Amb la ratxa de premis que portes, tothom dona per fet que guanyaràs el Goya.

Ja. Si no el guanyo serà un bon clatellot! [riu] A mi em faria molta il·lusió, però pot passar qualsevol cosa. Hi ha nominats de pel·lícules que s'han vist molt més que la meva, com Santi Prego, el Franco de Mientras dure la guerra.

Els altres catalans amb més possibilitats de premi

Julieta Serrano ('Dolor y gloria')

Julieta Serrano ha fet tres cops de mare d'Antonio Banderas en pel·lícules d'Almodóvar. Primer a Matador, després a Mujeres al borde de un ataque de nervios i, finalment, a Dolor y gloria. Per les dues últimes mares l'han nominat a un Goya que encara no té i que, als 87 anys, tindrà poques més oportunitats de guanyar. Ella ha sigut la primera que ha explorat la foscor d'un personatge ja clàssic del cinema espanyol: l' alter ego en la ficció de la mare d'Almodóvar.

Greta Fernández ('La hija de un ladrón')

El seu pare està nominat per Mientras dure la guerra, però aquest cop és Greta Fernández qui té més números de guanyar el Goya. El seu paper de jove mare en lluita contra el món a La hija de un ladrón ha sigut elogiat des que es va presentar a Sant Sebastià, on ja va guanyar la Concha de Plata a la millor actriu. És més fàcil que els acadèmics la premiïn a ella que a la directora del film, Belén Funes, que té una competència duríssima en la categoria de direcció novella.

Salvador Simó (' Buñuel y el laberinto de las tortugas')

Els vint anys d'experiència de Salvador Simó rodant curts animats i treballant en l'animació i els efectes visuals de produccions de Hollywood com Prince of Persia o El llibre de la selva es noten en la factura del seu debut, Buñuel en el laberinto de las tortugas, però el que ha seduït d'aquesta adaptació d'un còmic de Fermín Solís sobre el rodatge de Las Hurdes i la relació entre Buñuel i Ramón Acín és la maduresa i llibertat de Simó, que avui podria guanyar el Goya per a millor pel·lícula animada, guió adaptat o director novell.

Teresa Font ('Dolor y gloria')

Quan a principis de la dècada passada el telèfon va deixar de sonar, Teresa Font, muntadora de confiança de cineastes com Imanol Uribe i Vicente Aranda, va pensar que el seu cicle professional s'havia acabat. Però el documental El tren de la vida va revitalitzar la seva carrera i, fa dos anys, Almodóvar la va trucar per substituir José Salcedo, el seu muntador de tota la vida, que havia mort feia poc. El seu treball a Dolor y gloria és clau per teixir la intricada xarxa de connexions entre les diferents històries i èpoques del film.

Irene Moray (' Suc de síndria')

La barcelonina Irene Moray es va inspirar en la seva experiència com a terapeuta de reiki per escriure un curt sobre els abusos sexuals i el poder regenerador i terapèutic de l'amor. Suc de síndria, que protagonitza una magnífica Elena Martin i aborda el delicat tema de la sexualitat d'una víctima de violació, acaba de guanyar el Gaudí i va estar nominat als premis EFA del cinema europeu, ha sigut uns dels curts de la temporada. I la seva directora, l'últim nom a incorporar-se al brillant planter de noves directores catalanes.