'Érase una vez en... Hollywood': Tarantino proclama el seu amor pel Hollywood menys canònic en aquesta faula cinèfila

Crítica del novè film del cineasta, situat al 1969, l'any de la fi del somni 'hippy'

Direcció: Quentin Tarantino. Guió: Quentin Tarantino. 141 min. Estats Units (2019). Amb Leonardo DiCaprio, Brad Pitt i Margot Robbie.

La filmografia de Quentin Tarantino s'ha nodrit sempre del seu amor, amb un coneixement desbordant, pel cinema. Però és el primer cop que el director situa una de les seves pel·lícules explícitament a Hollywood, en un any tan significatiu com el 1969, quan els assassinats de Sharon Tate, Steven Parent, Jay Sebring, Abigail Folger i Wojciech Frykowski a la mansió de Tate i Roman Polanski a Cielo Drive van acabar amb la innocència d'una generació de nord-americans. Tarantino converteix el seu film en una celebració constant de l'època a través d'una espiral de referències cinèfiles, televisives, musicals i de productes de consum, i amb dos personatges de ficció. Com d'habitud, el responsable de 'Pulp Fiction' no tira de cànon oficial: ni plora pels vestigis del Hollywood clàssic ni para gaire atenció als cadells del Nou Hollywood que estaven a punt de sacsejar la indústria des de dins, després que els obrissin la porta fenòmens de gran èxit com 'La llavor del diable' de Polanski. Els seus dos protagonistes representen un altre tipus de paradigma. Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) encarna l'actor popular en hores baixes, més dolent de sèrie B que galant de gran producció, a través del qual homenatja les expressions menys reconegudes del 'western'. Però Tarantino admira sobretot el col·lega d'en Rick i doble especialista, Cliff Booth (un Brad Pitt pur rock'n'roll), el veritable heroi del film tot i el seu passat possiblement qüestionable. Cliff protagonitza la millor seqüència d''Érase una vez en... Hollywood' quan s'endinsa en el que sembla una inofensiva comuna alternativa que, tanmateix, traspua un ambient inquietant. Així Tarantino anticipa un tipus de terror que sorgeix just en aquella mateixa època, aquell que va mostrar com el somni 'hippy' esdevenia un malson de violència bruta i cruel.

Canes vibra amb el Tarantino més cinèfil

Més faula cinèfila vibrant que reconstrucció històrica, 'Érase una vez en... Hollywood' no versa sobre els assassinats de Tate i els seus amics, però l'anticipació d'aquest fet marca inevitablement el suspens a la pel·lícula. Tarantino ho resol de manera catàrtica i amb un recurs que permet entendre la concepció de la violència d'un director per a qui la ficció cinematogràfica també ha estat el vehicle per relacionar-se amb la història. Per això té clar quin és el millor homenatge a Sharon Tate, a qui dona vida una lluminosa Margot Robbie. En una escena preciosa, se la imagina en una situació que per a ell deu significar la felicitat màxima: veure com el públic gaudeix d'una interpretació teva en una sala de cinema.

Quentin Tarantino a Canes: “Rebutjo la teva hipòtesi”

Més continguts de