LITERATURA
Cultura 11/03/2014

Erri de Luca: “L’home sempre pensa en una possible pròrroga”

Sorrut i alhora afable. Tímid, però d'una gran expressivitat que apareix només quan és necessària, ha visitat Barcelona per oferir la conferència Mediterrani, mar dels pobles al CCCB

Jordi Nopca
5 min
De Luca va néixer a Nàpols l’any 1950, i des del 1989 ha publicat gairebé 50 títols. A més, ha traduït de l’hebreu l’Eclesiastès, l’Èxode i el Llibre de Jonàs, entre d’altres.

Barcelona.Sorrut i alhora afable. Tímid, però d’una gran expressivitat que apareix només quan és necessària. Erri de Luca ha visitat Barcelona per oferir la conferència Mediterrani, mar dels pobles al CCCB. En la seva extensa obra, que ja frega els 50 títols publicats, De Luca compagina l’extensa cultura, l’humanisme, l’afició per la muntanya i la devoció pel mar, que a Història d’Irene (Bromera/Seix Barral, 2014) considera “la màxima expressió d’igualtat”. És l’aigua salada la que permet a l’autor napolità oferir un símil amb el naixement de les històries que publica des del 1989, quan va debutar amb Non ora, non qui : “Les històries són les restes de sal que queden enganxades als esculls”.

A Història d’Irene una noia manté una relació molt especial amb els dofins. Quatre anys abans, El pes de la papallona estava explicat des del punt de vista del rei dels isards. Els animals són fonamentals en la seva narrativa. Ha sigut sempre així?

Vaig créixer a Nàpols, una ciutat on només hi havia rates i coloms. No m’agradaven ni els uns ni els altres. Així i tot, la primera història que recordo haver escrit estava protagonitzada per un peix. M’havia familiaritzat amb l’illa d’Ischia gràcies als mesos d’estiueig. Quan vaig escriure aquesta primera història tenia onze anys: era el mateix moment en què començava a estudiar llatí, i les primeres lliçons eren sobre les faules de Fedre. No em van interessar, perquè les faules s’escriuen per demostrar una moral humana i l’exemplifiquen a través d’animals.

Així, el seu peix no donava lliçons.

No, no [somriu]. El peix de la meva història no volia demostrar res: volia viure la seva vida independentment de nosaltres. Es pot donar el cas que un peix mai no arribi a topar amb els humans...

A Història d’Irene denuncia de quina manera els dofins són pescats massivament al Japó. Potser per a peixos i cetacis és millor, al cap i a la fi, no arribar a topar-se mai amb la devastació humana.

Admiro i respecto els animals. Els admiro perquè cada espècie té la seva especialitat. Els humans sabem fer moltes coses, però no tenim cap virtut específica. Admiro els animals perquè sé que mai podré ser com ells. Atenció, no els envejo: si ho fes, seria perquè voldria convertir-me en l’altre. Aquest seria el cas d’un escalador que pretén tenir l’agilitat grimpadora d’un mico.

¿I el seu respecte pels animals en què es basa?

Respecto els animals perquè són al món des de molt abans que nosaltres. A més, tenen una relació amb el present que és millor que la que hi tenim nosaltres. A El pes de la papallona l’isard sap que ha arribat el seu final, i ho accepta. L’home, en canvi, pensa sempre en una possible pròrroga: estem sempre escindits entre un gran passat i un futur probable, però mai no sabem com comportar-nos en el moment present.

L’escenari d’Història d’Irene és un illot de l’arxipèlag grec de Lipsi. Per què?

És el lloc on em va venir a trobar la història. Un dia que nedava al mar, un dofí se’m va acostar i va nedar al meu costat uns quants metres. M’hi vaig trobar molt a gust, era com si m’ensenyés casa seva [somriu]. D’aquí va néixer la idea de trobar una dona embarassada que és amfíbia -viu la meitat del dia a mar i l’altra meitat a la terra-, i de com aquesta dona es relaciona amb l’escriptor.

El mar és el tercer personatge de la narració. Diu que és “la màxima expressió d’igualtat”: conté grans quantitats d’or, “dissolt i dividit en parts iguals”. I afegeix: “És estrany que el comunisme no prengués el mar com a exemple”.

El comunisme ha estat sempre terrestre. S’ha ocupat dels camperols i dels obrers, però molt poc dels pescadors. Les relacions esporàdiques amb el mar han estat únicament amb els oficials de marina. A les banderes comunistes s’hi poden trobar martells, falçs, compassos i fins i tot estrelles, però no hi ha ni una sola onada. En canvi, el mar aplana els desnivells.

Les mencions a la Bíblia, que vostè coneix molt bé, són força freqüents. Des de l’illot grec, els personatges d’ Història d’Irene veuen Patmos, el lloc on Sant Joan va escriure el llibre de l’ Apocalipsi.

Miro d’entendre quin va ser l’estat d’ànim de Joan. El llibre de l’ Apocalipsi és una antologia de malsons. Nosaltres, quan tenim un somni terrible, l’expliquem a algú a primera hora del matí i llavors ens n’oblidem. Joan, en canvi, es va dedicar a escriure’ls: d’aquesta manera ens els ha encomanat fins avui.

¿És un dels llibres de la Bíblia amb què està menys familiaritzat?

Sí. Això em passa, en general, amb tot el Nou Testament, perquè l’he de llegir en traducció. A l’Antic Testament, en canvi, hi puc arribar directament en hebreu antic.

Història d’Irene és seguida de dues narracions més. En una d’elles hi explica com el seu pare va fugir a Capri en barca l’any 1943.

Aquesta història no em va arribar directament del pare. Me la va explicar algú altre. Però al cap de molt de temps, un dia que acabàvem de menjar i que va córrer el vi [somriu], l’hi vaig demanar directament, i em va dir com havia escapat en barca de la Segona Guerra Mundial. No me’n va parlar mai més, però jo sempre recordo les històries de dalt a baix.

Diu que mai no ha sigut pare. ¿Els llibres són els seus fills escrits?

No crec en la paternitat de l’escriptura: redactem variacions. Jo creo a partir de records, d’històries que ja he sentit o que m’han explicat. Les meves històries no són els fills que no he tingut. La paternitat és un escut, la maternitat és el fons en què creix la vida. L’embrió més petit acaba multiplicant-se per milions abans de néixer. La maternitat és un sistema solar, mentre que la paternitat és un pretext. A Nàpols diem que l’home és “sang llogada”.

Fa anys que viu als afores de Roma.

Ja no necessito viure a Nàpols. Puc refer la ciutat sempre que vull a través de l’escriptura. De fet, per a mi el que compta és poder recrear la meva ciutat: així puc tornar al costat de tots els que estimo. A través de la literatura reviuen. La literatura és un cop de memòria.

I creix sola?

Creix al seu ritme. Jo sóc a dins de l’orquestra, sóc un instrument més. Explico les històries sense distància, i no en sóc el director.

stats