Joan Maria Pou: “Vaig narrar un partit sabent que era l'últim dia de vida de la Tati i que m’escoltaria”

BarcelonaVa locutar el primer partit del Barça a RAC1 i, més de vint-i-cinc anys després, segueix sent la veu del futbol a l’emissora. En aquesta conversa reposada, mirem enrere amb Joan Maria Pou i també una mica endavant, tot i que el periodista s’obre a explicar per què no projecta mai a llarg termini.

Quan vas saber que series periodista esportiu?

— Mai va ser una vocació de nen. La ràdio ha estat molt present a casa, al cotxe, i escoltava molts partits de futbol de nano, però estaria fent literatura si ara digués que amb nou anys un dia vaig dir-me que faria això. El que sí que puc explicar és que quan vaig començar a entrenar nanos petits a la meva escola o feia de monitor en una casa de colònies, per motivar-los els narrava el partit. I m'adonava que, aleshores, els nens competien diferent. Però al darrere no hi havia cap pensament de fer-ne un dia la meva professió. No he estat mai una persona d’imaginar-me a cinc anys vista.

Doncs vinga: com t’imagines a cinc anys vista?

— Si vols juguem, però no m'ho imagino! Ho tinc com bloquejat. Potser puc pensar a sis mesos vista, però més enllà de l'any ja em comences a posar en un compromís.

Tal volta aquest és el secret per haver superat els 25 anys fent la mateixa cosa: sent la veu dels partits a RAC1.

— Aquest n’és un, sí. I l'altre, i t'asseguro que com a narrador el tòpic es compleix, és que cada partit és diferent. Jo he fet programes diaris a la meva carrera i el màxim que he aguantat són quatre anys fins que he dit que ja n’hi havia prou d’aquella rutina. En canvi, els partits, amb el seu directe sense xarxa... i no és el mateix fer-ho des de Guadalajara que des de Londres.

Però segur que hi ha partits que fan mandrota.

— Absolutament. Com en totes les feines. Però compensa.

Com es manté el to, aleshores?

— Amb ofici. I els que som narradors de l'escola catalana tenim una sort, en aquest sentit. Perquè l'escola catalana diu que el teu to, el teu ritme, el teu estil... han d'anar en relació amb la qualitat i la importància del partit. En canvi, a l'escola espanyola o a la brasilera o a l'argentina tot ha de ser sempre amunt. Nosaltres no: si el partit és una merda, a la narració s'ha de notar.

És cert que et van fitxar sense fer cap càsting?

— Efectivament. El Xavi Bosch va tenir una conversa amb mi d'una hora llarga, quan muntaven RAC1, i em va fitxar per a la redacció. I quan portàvem unes quantes setmanes, arriba un partit de Copa Ourense-Barça i em dona una gravadora de casset: “Narra a casa teva la primera part del partit”, em diu, sense explicar-me per què. Quan li vaig donar la cinta, al cap d’un dia o dos torna amb una llista del que li havia agradat i del que no li havia agradat i m’ho deixa anar: vols narrar els partits del Barça? Un cop em vaig recuperar del xoc, li vaig dir sí. I mira, fins avui.

Et converteixes en la veu del futbol a RAC1 quan hi ha un referent incontestable que és Joaquim Maria Puyal.

— Un referent i el meu referent.

Doncs això. Com planteges fer-ne l’alternativa?

— El Xavi em va dir que havíem de beure de la seva escola però fent el nostre estil propi. I que això no ho aconseguirem en deu partits. Vaig tenir una gran sort, que és que començàvem de zero: els meus primers partits a RAC1 els escoltava la família directa i poca gent més. Per tant, les conseqüències dels errors eren més controlades. Creixo amb l'audiència i, per tant, les primeres cent hòsties me les foto per sort en petit comitè. Hòstia, recordo partits horrorosos!

I recordes el moment de pensar: ep, això funciona i ja no som quatre gats, sinó quatre-cents mil.

— Va ser molt progressiu, però jo ho començo a notar amb l'aparició de Ronaldinho i aquell Barça de Rijkaard. Pensa que jo començo el 2000 i des de llavors i fins al 2005 el Barça no guanya res. Recordo tornant amb companys de viatges dient-nos: “Si ara és divertit, el dia que se'ls acudeixi guanyar alguna cosa aquesta feina serà l'hòstia, no?” El gran moment, per a mi, d'aquesta fase inicial i quan ens posem en el mapa d'una manera claríssima és amb la narració de l'“Eto'o, Eto'o, comment tu t'appelles?” a París 2006.

Quina va ser la gènesi d'aquell moment?

— Jo la cançó ja la tenia parida abans de les semifinals contra el Milan i parlant amb la meva dona, la Tati, li vaig preguntar: “Si marca Eto'o contra el Milan la tiro o me la reservo per a una possible final?” I ella em va dir: “És cançó de final”. Jo tenia dubtes, però, afortunadament, Eto'o no va marcar així que no se’m va presentar el dilema. I si repasses la gravació, quan va marcar l'1 a 1 a París hi ha una breu vacil·lació quan dic "Samueeeel" que soc jo pensant: “La tiro o no la tiro?” Perquè podia ser un desastre i quedar fora de lloc... Però sí, començo a cantar i veig que funciona. I quan es converteix en coral m’adono que està passant una cosa molt xula, i això s’ha acabat convertint en marca de la ràdio: el crit que sorgeix a l’estudi quan hi ha un gol s'assembla al que està fent la gent a casa seva.

Fem aquesta entrevista el dia abans de l’EGM...

— Ah, és demà?

Caram, vius molt tranquil!

— És que jo miro molt l’estríming i les dades en directe que tenim d’oients a través de les apps: això és el que em dona a mi la realitat de les nostres transmissions del Barça.

Ets malalt de les audiències?

— No, em van informant quan creuen que ho han de fer els que manen, els directors.

En tot cas, 25 anys després i amb els bons resultats, deus tenir llibertat per fer el que vulguis.

— Bé, sí. La meva marca ja està bastant consolidada, però és important no donar res per fet. Hi ha gent que té tendència a levitar amb una certa facilitat... Jo, en la mesura que he pogut, he intentat tocar de peus a terra perquè, al final, la cadira no és meva. Només passa que, de moment, ho he fet relativament bé i la propietat me la continua deixant!

Què és el Barça, per a tu?

— Bàsicament és el meu pare. Podria parlar de molts jugadors, de moltes nits meravelloses. És una institució que forma part de la meva vida des de sempre, però sobretot és el meu pare. I el meu tiet Jordi, i és la Tati, i el Roger, i l'avi Enric i l'avi Joan... Són vincles emocionals i familiars, però per sobre de tot és la baixada des de Diagonal per Joan XXIII, fins al gol nord, agafat de la mà del meu pare.

Abans parlàvem dels programes no esportius, on has aguantat menys. Però tens ganes de tornar-hi?

— Si m’interessa el projecte em serà molt difícil dir que no. Però, per exemple, quan em van oferir el No ho sé, l’informatiu del vespre de RAC1, un minut abans hauria dit que a mi no me l’oferirien pas. I el deixo no perquè m’hagi cansat, sinó perquè era incompatible amb el Cases d’algú a TV3, que també va aparèixer de sobte i em suposava un repte diferent. Per tant, si arribés algun projecte compatible amb el Barça juga a RAC1...

T’imagines tornant a la televisió? De la mà de qui?

— Si algun dia algú s'atreveix a tornar-me a oferir tele, sense cap mena de dubte, serà a La 2 Cat. A TV3 no li passa ni pel cap. Segurament hi ha gent que ho pot fer molt millor que jo, però a banda d'això, evidentment, el fet que jo sigui una de les cares visibles del RAC1 ara mateix em converteix en incontractable. No sé què els hem fet, però no ens poden ni veure.

Com va la rivalitat entre Catalunya Ràdio i RAC1?

— Amb la gent que som allà en el dia a dia i ens trobem als camps, als avions, als aeroports... no existeix. Jo no li puc treure el micro al Bernat Soler o al Ricard Torquemada, ni ells a mi, mentre que un futbolista sí que li pot treure la pilota a un altre. És a dir, ells tenen un micròfon, jo un altre, i la gent tria. Tinc una relació cordial i molt propera amb ells. Una altra cosa és a les plantes nobles: les propietats, els directius, etcètera. Però nosaltres ens ajudem i els tècnics s'ajuden als camps. De fet, jo he fet un partit amb micros de Catalunya Ràdio per a RAC1. El nostre material no va arribar i ens van deixar els estris, imagina't. No sé si els agradaria saber-ho als de dalt, però a casa meva no els importa gens ni mica.

Parlant de coses que t'han ofert, vaig llegir que et van proposar com a alcaldable de Barcelona.

— Ah, sí? No recordava que ho havia dit! M’ho van insinuar. És una xaladura tan gran que no...

Podem saber qui t’ho va preguntar?

— Devia ser cap allà el 2018 o una cosa així. Però si em permets faig un pasapalabra, perquè va ser una anècdota absolutament irrellevant.

Què t'haurien de proposar des de Madrid perquè te n'hi anessis?

— Ara mateix no em poden oferir res a Madrid que em fes desplaçar-m’hi i canviar de llengua.

Paguen molt bé, diuen, eh?

— El meu horitzó professional és la meva llengua i el meu país: no necessito res més del que tinc. O sigui, la resposta breu seria res, no em poden oferir res.

Vas explicar que marxaves a viure a l'Escala. Ara que ja fa més d’un any, ¿t’enyores de Barcelona?

— No, ha estat una decisió superencertada. Estic encantat de la vida. El que passa és que aquest plantejament es va fer perquè jo no he de pujar i baixar cada dia. Si no, òbviament, seria més dur.

Què buscaves?

— Hi ha una voluntat de canviar de ritme, de canviar l'estil de vida. Si fa cinc anys m’haguessis dit que acabaria prenent aquesta decisió, t'hauria dit que canviessis de camell. Però tot depèn sempre del teu moment vital, de l’edat... No sé si a tu et passa, però tinc la sensació que hi ha una Barcelona que ara té tendència a fagocitar-te, a fer-te entrar en una mena de centrifugadora de fer, de desfer, de ritme, de soroll, d'entrar, de sortir... I jo ja feia temps que internament no estava al ritme de la ciutat. Vaig intentar buscar un lloc que a fora s'assembli una mica a com estic per dins.

Si ara et pregunto, a boca de canó, que em diguis quin és el teu entrenador del Barça, el primer que et ve al cap...

— Guardiola és qui m'ha fet gaudir més com a narrador. El futbol d'aquell Barça, per als narradors, era un repte perquè anava a tota hòstia. Però també diria que gairebé les transmissions anaven soles si eres capaç d’encaixar-te en aquell ritme.

¿Hi ha algun moment que, de tan orgànic, et sentissis el dotzè jugador?

— El dotzè jugador no, però sí que et puc explicar que hi ha un moment màgic, i que no passa cada dia, que és quan el Barça està jugant un molt bon partit, el joc és una meravella, i tu notes que la transmissió està explicant bé allò que està passant al camp. Quan estàs connectat amb el joc i la pilota no et passa per davant s’acosta a l’excitació sexual i la plenitud professional és absoluta.

Hi ha dues pèrdues molt significatives a la teva vida. La de la teva mare, que mor de sobte quan només tenies set mesos, i la de la teva dona, la periodista Tatiana Sisquella, després d’un patiment llarg.

— Són morts tan salvatges i tan contra natura, que una de les conseqüències que han tingut en la meva manera d'entendre la vida és que em costa molt imaginar-me el futur un any. Em sembla molt agosarat, i per això he adoptat aquesta autoprotecció. T'explicaré una anècdota que vaig descobrir fa relativament poc. Tinc tendència, quan m'acomiado de l'audiència entre partit i partit, a dir: “Ens trobem el proper dia, si tot va com desitgem” o “si tot va bé”. Afegeixo aquesta crossa de no donar-ho per descomptat o garantit. No vol dir que jo visqui tot el dia pendent d’això, però, de tant en tant, m'apareix el missatge que estàs donant massa per fet que hi seràs.

No has tingut fills i no sé si això forma part d’aquesta mirada al futur llunyà.

— Bé, el projecte de tenir fills ho era amb una persona determinada. Jo he fet tres tongades de teràpies i una que va ser molt salvatge va ser la de set o vuit mesos després de la primera metàstasi. Vaig implosionar. I em deia: "No m’ho puc permetre, perquè he de ser a primera línia de foc". La terapeuta em va dir una frase que m'ha quedat gravada: “Tu no és que volguessis tenir fills, tu volies tenir fills amb ella”. Aleshores, els primers dies del dol, quan encara estava esbocinat, vaig ser conscient que aquella part del meu projecte de vida havia mort amb ella.

Per sempre?

— És que, a més, hi ha un tema d’edat. Ella es va morir el febrer del 2014 i jo aquell novembre vaig fer 40 anys. Jo m'imaginava a mi mateix sent un pare que podia aixecar el seu fill del tobogan sense tenir tres dies de lumbago després, així que ja no em quadrava... i ja està. Vaig ser capaç d'assumir aquesta pèrdua o de pair aquesta frustració –com li vulguis dir– d'una manera molt sana. No és una espina que ara mateix continuï clavada, però vaig haver de fer un procés, esclar.

Fer ràdio aquests anys va ser el més difícil?

— Va ser el més difícil i, alhora, va ser una salvació. Em vaig adonar que havia adquirit, sense saber-ho, una capacitat de dissociar-me molt bèstia. L’oient creu que el dia més difícil de la meva carrera va ser el Sevilla-Barça posterior al funeral. Però resulta que faig un partit al Camp Nou contra la Reial Societat sabent que aquell és l'últim dia de vida de la Tati. I també sé que el seu pare li posava els auriculars per escoltar el partit. Que jo fos capaç de fer aquell partit...

Cal trobar-s’hi, suposo, per entendre-ho.

— Arribo a la cabina i li dic al Raül: “La situació és aquesta i quan acabi el partit me n'aniré a la Vall d'Hebron”. Ell em va mirar dient: “Però com?” I li vaig dir: “Jo tampoc sé com ho faré, deixa'm a veure què passa”. I em vaig dissociar, però soc incapaç d’explicar com. Perquè després, en el moment de sortir de la cabina, jo era una piltrafa, no era un home amb possibilitats de fer res professionalment mentre que tres minuts enrere estava fent el partit. Tu que has parlat amb un munt de gent que per la seva professió requereix això que es diu dels pallassos, que han de sortir a fer riure encara que plorin per dins... Deu ser un mecanisme de supervivència.

A onze anys vista, estàs content d’haver-ho pogut fer, però?

— I tant. Estic orgullós perquè la Tati, aquell últim partit, fa un parell de comentaris a l'habitació al seu pare de coses que he dit. Només per això ja val la pena. I després, al funeral, jo havia rebut una allau de missatges. I vaig dir: "Aquest partit l’he de fer, per dir-li a la gent «Això ha passat, gràcies»”. I, mira, t’explicaré una cosa que sí que no he dit mai a la vida: aquell partit el faig medicat. Perquè, aquell dia, sí que no trobava la manera. Vaig marxar a Sevilla amb la xarxa, amb el salvavides. I quan s’acostava l’hora, vaig veure que no havia fet el clic. I em vaig haver de medicar per fer el discurs aquell. Després tothom em va dir: “Com ho has pogut fer?” I jo vaig dir que no donaria detalls, però, passats els anys, no tinc problema en dir-ho: en aquell partit sí que vaig necessitar ajuda.

La Tati era algú molt estimat i els que t’entrevistem sovint et preguntem per ella i per com has encaixat la seva mort. No sé si és un assumpte que no voldries que fos tan present.

— Hi apareix i no em fa res. Al final, és un moment de la meva carrera, també. Jo mateix l’he posat a les transmissions. I la seva mort és portada del diari ARA, obertura d’El matí de Catalunya Ràdio, és obertura d’El món a RAC1, és notícia del TN, per no parlar d'articles i records... té un component mediàtic inevitable. Era una persona coneguda i la Tati queia bé. No generava gaires anticossos. I hi ha una part d'això que t'ajuda en el dol, contra aquella sensació de sortir al carrer i preguntar-te com pot ser que continuï girant el món amb normalitat.

La seva popularitat i l’empatia que generava van fer la seva mort una hòstia col·lectiva i tu has encarnat el dol personal, però també el de tots.

— El que segurament ara ja no faria és un tipus d'entrevista com la d’aquell programa que es deia El sopar. Allò va ser molt heavy, per com em vaig obrir en canal. La resposta va ser extraordinària, però ara ja no ho faria. De fet, a La Marató d'aquest any, que torna a ser sobre el càncer, em van oferir tornar a fer una conversa d’aquest tipus amb l’Antonio Orozco i vaig dir que no, que ja no em tocava. A banda que trobo estrany que TV3 em demani aquest favor mentre que quan es tracta de donar-li feina a algú del meu grup, aleshores sigui que no.

Ja hem quedat que plans a futur llarg, no. Però Puyal va estar 42 anys fent les transmissions. Arribaràs als 43, tu?

— Inimaginable! El que sé és que la feina no em cansaré de fer-la. No crec que hi hagi un moment que em llevi i digui: “Quina puta merda ser el narrador del Barça a RAC1, me'n vull anar”. Ara, si algun dia l'empresa decideix que ha arribat el moment de canviar de veu El Barça juga a RAC1, jo ja m'estic preparant per a aquell dia i crec que seré capaç d'encaixar-ho amb esportivitat.

Et fa por que passi això?

— M'he entrenat des de fa anys perquè pugui passar. I, si passés, seria un dia dur o trist, però crec que el sabria encaixar sanament. Alguna vegada he jugat a imaginar-me el primer partit oficial del Barça que em llevaré al matí i no l'hauré d'anar a fer.

Si em permets, això és gairebé com imaginar-se el propi enterrament.

— Ha, ha, ha! Sí, professionalment aquell Joan Maria quedaria enterrat, no? Seria un dia intens. De fet, des de fa molts anys tinc una fantasia que crec que es quedarà aquí, que seria la de tornar al Camp Nou amb el meu pare sent jo ja un senyor també adult i ja en la fase de baixada de la vida. Aquesta imatge, de tornar a baixar amb ell per Joan XXIII, em sembla preciosa, però la meva professió no m'ho permet.

Pots portar-lo a la cabina.

— És una cosa que he pensat, però no és el mateix. Seria un tancament del cercle d’aquells que, si el fas en una pel·lícula, et diuen: "Hòstia, quant sucre en aquest guió!" Però a vegades, a la vida...