Exercicis de memòria històrica

Amb No parlis amb estranys , Helena Tornero liquida un deute moral amb el seu avi i fa una interessant aportació a la defensa de la memòria històrica, al que va significar la Guerra Civil i el franquisme per a moltes famílies. L'obra es presenta com un mirall trencat en el qual es reflecteix una composició d'imatges, gairebé fotogràfiques, que posen llum sobre els petits i els grans crims del conflicte bèl·lic contra la població i la venjança del maleït dictador.

Temps de silenci i d'històries que no s'expliquen o no es volen explicar. Tornero tenia molt material. Moltes instantànies de memòria, algunes potser pròpies, altres extretes dels llibres, com les bàrbares paraules del psiquiatra del règim Vallejo Nájera. No és una obra historicista -perquè hi ha temes com els nens robats i imatges actuals que connecten el passat amb el present-, i la seva principal virtut és també un problema per a l'espectador per la manera com es facilita la informació: es lliguen els caps de diverses històries concurrents. Virtut, perquè hi ha una bona escriptura que mostra perfectament com era aquella societat no tan llunyana. Defecte, perquè l'autora és massa exigent amb l'atenció de l'espectador, al qual vol introduir en un món molt personal, en una dramatúrgia que desconcerta durant massa temps. Els primers vint minuts no sabem cap on va l'obra, i el text tampoc té prou força. De mica en mica, però, creix l'interès i ens acaba seduint, gràcies, sobretot, a uns bons intèrprets i una bona direcció d'actors. Destaquen Oriol Genís, creïble cent per cent faci el que faci, Àngels Poch, impecable, i Mireia Gubianas, que hi aporta, amb més convicció que eficàcia, un toc d'humor.

Més continguts de