PATRIMONI CULTURAL: CASTELLS

Visita al castell de Castellet: fals o autèntic? Fantàstic!

Els vestigis més antics són ibers. També n’hi ha de romans, de musulmans... i així fins a la reconstrucció del segle XX

“La veus, la Giralda?”, em diu en Raimon Colomer quan som dalt de tot de la torre de l’homenatge del castell de Castellet, tot assenyalant una població veïna. “Què dius ara!”, faig. “Sí, sí. No la veus, la Giralda de Sevilla, en aquest poble del costat?” Curiosament, la direcció cap on assenyala amb el braç dret és la correcta: Andalusia. I sí que es veu perfectament una torre que sembla tenir la mateixa silueta. En Raimon me n’explica la història: “Joan Roquer, fill del farmacèutic de l’Arboç, va fer el viatge de noces a Andalusia. A la seva dona i a ell els va entusiasmar l’arquitectura àrab. Vivien a Barcelona però van decidir fer-se una residència d’estiu a l’Arboç, on van voler reproduir mimèticament alguns dels elements que més els havien captivat en la seva lluna de mel, d’acord amb les fotografies que havien fet”, m’explica en Raimon. “Tant els elements decoratius com els materials d’aquesta rèplica de la Giralda segueixen fidelment l’original”, subratlla. De mida més petita que la real, però deunidó l’alçada que assoleix, va ser un regal de Joan Roquer a la seva esposa.

Des del punt més alt del castell tenim una excel·lent vista de 360 graus, tot i que no veiem el mar, que és a pocs quilòmetres (un serrat ens ho impedeix). Sí que veiem, a la banda de l’interior, un “mar de vinyes” que certifiquen que som al Penedès, i el pantà de Foix. Quan el vent bufa de valent, l’onatge produeix el miratge de tenir el Mediterrani al costat. L’últim propietari del castell, Josep de Peray, arxiver diocesà de Barcelona, que va fer-ne una restauració als anys 20 i 30 del segle XX, sembla que tenia la idea que des d’aquesta torre de l’homenatge -feta pels musulmans- es pogués veure el mar. Va fer la torre més alta, però no ho va aconseguir. “El castell estava molt abandonat. Peray volia fer moltes coses, però es va quedar a mitges. Volia convertir-lo en un lloc per a retirs espirituals. Això sí: va construir un edifici totalment nou, contigu al castell original”, m’explica en Raimon, actual responsable del castell de Castellet, del qual coneix tots els racons: durant uns anys hi va treballar com a masover a les nits.

“Quan es va construir, aquest castell?”, li pregunto. “Les últimes excavacions que es van fer, l’any 2007, van concloure que té el seu origen en l’època dels ibers. Després, els romans van fer-hi un fortí. Del segle I abans de Crist fins al segle IX després de Crist, el fortí va tenir la funció de vigilància i defensa de la Via Augusta, que passava a prop d’aquí (estaria entre la N-340 i l’autopista AP-7), i també del pas de mercaderies del mar a l’interior; el port de Vilanova i la Geltrú es troba a tan sols 14 quilòmetres”, m’explica en Raimon quan entrem a una sala plena de llibres de ciències naturals, sobretot d’ambientologia (el castell acull el Centre Unesco per les Reserves de la Biosfera Mediterrànies).

“De fet, aquesta fortificació, com a castell, va ser construïda pels musulmans al segle IX. Aleshores això era terra de frontera i en alguns moments terra de ningú. Al segle X, el comte Borrell II aconsegueix fer fora els musulmans, s’apropia del castell i el cedeix a un dels seus vassalls. Així comença la nissaga dels senyors de Castellet, que va durar fins al segle XVI”, m’explica en Raimon. “Però ens perdem moltíssim pel que fa a la propietat; als arxius trobaríem molts litigis de persones que s’autoproclamaven «senyor de Castellet»”, diu quan som en una antiga cisterna, el lloc més fresc del recinte.

Aquest castell és actualment la seu de la Fundació Abertis, que hi organitza un munt de reunions de treball, fòrums, xerrades... Bona part de les sales tenen sofisticats sistemes de projecció i còmodes seients. M’entretinc a buscar, entre tanta modernitat, elements originals del castell. Hi trobo alguns capitells i una latrina, feta de pedra (segle XI), que conserva fins i tot el desguàs exterior. Aquesta latrina és un forat més o menys rodó (res de comoditat, en aquest cas, malgrat que era la latrina del senyor del castell). I aquest matacà? És autèntic? Segur que va ser fet com a element decoratiu. Aleshores, es pot considerar fals?, em pregunto.

A l’entrar en una sala presidida per una taula imperial, enorme -calculo que hi deuen cabre una vintena de persones-, la mirada se’m dirigeix a una de les parets, on hi ha un gran quadre de Tàpies, i al seu costat un de Picasso, de dimensions més petites. Són reproduccions: ni falsos, ni originals, doncs. Vaja, com la còpia de la Giralda del municipi veí.

Aquest castell m’evoca les construccions que es feien amb l’Exin Castillos, sobretot aquelles en què l’aspecte estètic passava per davant del funcional. Ai, aquells castells que es muntaven i desmuntaven... De tota manera, no soc partidari de desmuntar-lo, el de Castellet. Tampoc buidaria el pantà, tot i que no fa la feina per la qual va ser construït: abastir d’aigua les zones d’horta de Vilanova i Cubelles, avui pràcticament desaparegudes. Tots dos formen part del patrimoni, cultural i natural.

[NOTA: Ara, a l’agost, el castell de Castellet està tancat per vacances. El visitant haurà d’esperar al setembre. D’altra banda, les visites, sempre guiades, no inclouen de moment l’accés a la torre de l’homenatge, que està previst que es reformarà aviat.]

Una muralla de setze metres d’alçada

Som ara a la muralla de llevant, que fa 16 metres d’alçada i dos i mig de gruix. La muralla ja hi era, però al segle XVI la van fer més alta per una barreja de pors. “En aquesta banda, la de llevant, es creien vulnerables, perquè hi ha un monticle més elevat que el castell; és on hi ha la magnífica església romànica del poble. A més, tenien por que tornessin els musulmans”, diu en Raimon Colomer. “Por infundada”, li suggereixo. “Sí, sí, esclar”, em confirma. “I finalment començava a haver-hi pólvora, a Europa”, afegeix en Raimon sota una figuera que ens proporciona una agradable ombra. “I aquests ossos?” N’hi ha una munió al peu de la muralla. “Són una rèplica d’uns ossos de gos trobats en aquest mateix lloc. Tenen uns 2.500 anys. S’atribueixen a un ritual iber de sacrifici per demanar sort i prosperitat”.

Més continguts de