El Franco cinèfil: un amant de les comèdies i un narcisista davant la càmera

BarcelonaFranco no devia ser un home gaire estressat. No importava el que succeís al món, dues vegades a la setmana s’asseia a la butaca del cinema privat que tenia al Palau del Pardo, veia el No-Do, berenava i després visionava una pel·lícula: preferiblement una comèdia nord-americana. Entre 1946 i 1975 va veure 2.000 pel·lícules. No acostumava a fer cap comentari. Però sí que presumia de poder-les veure abans que s’estrenessin comercialment i sense censura (ho escrivia a les invitacions). Així ho recull el llibre Las películas que vio Franco (y que no todos pudieron disfrutar). Cine en El Pardo, 1946-1975 (Cátedra). El catedràtic emèrit d’història contemporània i cinema de la Universitat de Barcelona José María Caparrós, que va morir el 18 de març però que va poder tenir el llibre acabat a les mans, i l’historiador Magí Crusells han fet una minuciosa recerca sobre les pel·lícules que va veure el dictador, els seus tempteigs com a cineasta amateur i les seves exhibicions narcisistes a Raza (1941), a Franco, ese hombre (1964) i als noticiaris del No-Do. Al llibre, amb pròleg de Paul Preston, els dos historiadors documenten i detallen com era Franco davant i darrere la càmera.

Franco darrere la càmera

Es van fer desaparèixer les còpies de la primera versió de ‘Raza’

A Franco no li tremolava la mà quan es tractava de firmar sentències de mort, però s’emocionava força veient-se a si mateix. Quan va veure Raza va plorar molt. El dictador va dictar el guió de la pel·lícula Raza al seu taquígraf, Manuel Lozano Sevilla, entre finals del 1940 i principis del 1941. És una pel·lícula autobiogràfica, que va dirigir José Luis Saénz de Heredia, cosí del dictador José Antonio Primo de Rivera, amb algunes “correccions” per millorar els aspectes menys admirables del passat familiar de Franco. El film va ser modificat amb la derrota de Hitler i se’n va fer una segona versió titulada Espíritu de una raza (1950). “El règim franquista va intentar eliminar totes les còpies de la primera versió però se’n va trobar una en un magatzem a la República Democràtica Alemanya el 1993”, diu Crusells. En visionar aquesta primera versió es van comprovar canvis substancials. “Es van modificar part dels diàlegs, sobretot els que feien referència als nord-americans i a la guerra de Cuba; a la primera versió els qualifica d’enemics i d’indesitjables i en la segona ja no són enemics i desapareixen les referències falangistes i els braços alçats”, diu Crusells. Franco protagonitzaria una altra pel·lícula destinada a glorificar-lo amb motiu dels 25 anys de la victòria franquista, Franco, ese hombre (1964), que també va dirigir Saénz de Heredia.

Però els tempteigs de Franco amb el cinema havien començat bastant abans. Va participar com a actor a la pel·lícula La malcasada (1926), on no va haver d’esforçar-se gaire perquè interpretava un militar. El 1924 va filmar la retirada de Xauen, un dels episodis de la guerra del Rif, amb una càmera Pathé-Baby. Se sap que va continuar filmant amb una càmera de 8 mm i que va tenir una Baler C2 i una Canon 3E. Però ni Crusells ni Caparrós van poder veure mai els films fets per Franco. Alguns van desaparèixer durant la Guerra Civil i els altres els tenen els nets de Franco, que no van contestar cap de les sol·licituds dels autors del llibre.

Franco no menyspreava gens ni mica el poder de les imatges. Va reconstruir per als noticiaris el seu paper en “l’alliberament” de l’Alcázar el 27 de setembre del 1936: va recrear els combats dos dies després de la batalla i, així, ningú va poder veure la sagnant acció real.

Poc fotogènic

Tots els trucs del No-Do per fer més atractiu el dictador

“Franco és el millor actor que he conegut”, va dir el director José Luis Sáenz de Heredia. Però el cert és que el cineasta se’l devia mirar amb bons ulls. No era gens fàcil obtenir un bon pla del dictador, ni transmetre la imatge que volia projectar ell mateix d’home poderós. Era baixet, caminava de forma poc viril, es va engreixar i es va quedar calb ben aviat, tenia una veu aguda i cridanera, parlava sense ritme ni inflexions, i la seva timidesa el feia anar força encarcarat. “Predomina l’angle contrapicat, que dissimula la seva poca alçada, i la seva veu no acostuma a aparèixer. És un locutor qui explica què diu Franco. Hi abunda el Franco estàtic”, diu Crusells. Cada vegada que hi havia crítiques i protestes, el No-Do mostrava masses eufòriques amb vistes aèries i s’alterava el so. “No es gravava so directe i s’aprofitaven ovacions o aplaudiments d’altres esdeveniments, que es col·locaven al noticiari que toqués”, explica Crusells.

Les sessions al Pardo

Les projeccions eren inamovibles i Carmen Polo triava els films

“Per a Franco les sessions de cinema eren moments d’esbarjo”, diu Crusells. El dictador i els seus convidats miraven el noticiari del No-Do, després berenaven i finalment miraven la pel·lícula. “Hi destinaven tota una tarda [dues vegades a la setmana] i en aquestes sessions també es notava la mentalitat militar de Franco: no importava què passés al món, quasi mai se suspenien les pel·lícules”, detalla Crusells. Els autors del llibre han pogut saber totes les pel·lícules que va visionar el dictador gràcies a les targetes d’invitació que es conserven a l’Arxiu General del Pardo. N’hi ha 2.037 i només en 16 casos es va suspendre l’acte.

Les sessions no anaven acompanyades ni de tertúlia ni de debat. Acabada la pel·lícula, els convidats s’acomiadaven. Només una vegada Franco i la seva dona van marxar del cinema privat sense acabar de veure la pel·lícula. Ho explica, sense especificar quin film era, el majordom del Pardo, Juan Cobos Arévalo. Al dictador no li agradaven les bromes. “Una vegada el seu gendre, Cristóbal Martínez-Bordiú, va fer un comentari picant sobre una actriu que apareixia lleugera de roba i Franco el va fulminar amb la mirada”, diu Crusells. Era Carmen Polo qui escollia les pel·lícules d’un llistat que li presentaven els assessors del govern en matèria cinematogràfica.

A les targetes d’invitació, Franco presumia que algunes pel·lícules es projectaven sense censura. El dictador en va poder veure moltes abans que fossin explotades comercialment. Per exemple, al seu cinema privat es van poder veure els petons apassionats entre Sophia Loren i Charlton Heston a El Cid. I Viridiana, de Luis Buñuel, 15 anys abans que la resta d’espanyols. Una altra pel·lícula que va veure el dictador i que no es va exhibir a les sales va ser Christopher Columbus (1949), de David MacDonald. A la censura espanyola no li va agradar gens la imatge que donava del conqueridor.