LITERATURA

Gerbrand Bakker, l’home dels llibres durs

Raig Verd publica ‘Les pereres fan la flor blanca’, sobre un nen que queda cec després d’un accident

Un pare, dos bessons i un tercer germà, el Gerson, viatgen en cotxe i discuteixen sobre un tema tan intranscendent com quina flor fan les pereres. El Gerson defensa que la flor que fan les pereres és blanca i la de les pomeres rosa, però els bessons li diuen que s’ho inventa. Fins i tot el pare l’obliga a dubtar: “Vols dir que no és just al revés?” De cop i volta, un cotxe que ve de la dreta els envesteix. “Ningú no havia vist res, ens va enxampar totalment desprevinguts. Rèiem, i pocs segons després se’ns havia passat el riure. En Gerson tenia la porta dreta plegada damunt seu. Una part del sostre, una barra de ferro, s’havia trencat a trossets, i en Gerson tenia aquells trossets damunt del cap. O potser clavats al cap, des de darrere no ho vèiem bé”. El nen queda en coma a conseqüència de l’accident. Quan torna en si al cap d’una setmana no hi veu. Comença, a partir de llavors, la història d’una adaptació a la nova vida que podria arribar a ser impossible.

Gerbrand Bakker està acostumat a escriure llibres durs. Fins ara les quatre novel·les que ha publicat des del 2006 han compartit aquesta constant. L’autor neerlandès va presentar ahir Les pereres fan la flor blanca a la Setmana del Llibre en Català. És la tercera de les traduccions de l’escriptor que ens ha arribat en català -una altra feina impecable de Maria Rosich-, i és la novel·la que té un origen més llunyà. “A finals dels 90 vaig publicar-ne una versió per a joves, i més endavant la vaig adaptar perquè la pogués llegir un públic més adult -comenta Bakker-. M’agraden els llibres que es poden llegir dels 10 als 100 anys, i aquest en seria un exemple. Les novel·les anteriors no eren per a joves: hi havia força sexe”.

Bakker riu amb una malícia tendra, la mateixa que el fa afirmar una mica després que no sap parlar dels seus llibres però que les preguntes li encanten perquè el “posen contra les cordes”. Quan va publicar A dalt tot està tranquil en neerlandès el van convidar a parlar-ne en una televisió. L’autor patia per si algú li recriminava que el llibre no era “prou verídic”. Un conegut li va dir que no havia d’estar nerviós: “La veritat sobre la teva novel·la la conté la teva novel·la i ningú més”.

El pas temporal al dietarisme

A dalt tot està tranquil va ser la carta de presentació de Raig Verd, i va aconseguir el premi Llibreter 2012. Explica la història d’un home de 55 anys que es fa càrrec del seu pare octogenari i l’aïlla a les golfes de la granja on viuen. La incomunicació i la repressió dels desitjos són dos dels temes més importants del llibre. Un any i mig després va arribar Deu oques blanques, centrada en una estudiosa d’Emily Dickinson que s’instal·la en una caseta del País de Gal·les disposada a redactar una tesi sobre la poeta nord-americana. Sota una primera capa d’adequació a la nova vida en batega una altra de més fosca que els lectors han de descobrir. “Després d’aquesta novel·la, que va sortir en neerlandès el 2010, no he escrit més ficció. Primer em preocupava, però ara no tinc pressa. Estic acabant una espècie de dietari que publicaré l’any que ve -diu-. Potser més endavant faré un thriller, perquè és un gènere que es ven com el pa”. Bakker, que després d’aquest comentari torna a somriure, aquest cop amb ironia, està traduït a més de vint llengües. Raig Verd publicarà pròximament Juny, l’última peça del trencaclosques de ficció de l’autor holandès.