Barcelona“Y aquí quedarme para siempre". És el vers final del tema Vuelvo, que obre el disc de comiat de Jarabe de Palo i adquireix ara un significat molt més profund. Eso que tú me das haurà sigut l'últim videoclip de la banda, abans de la mort de Pau Donés. El músic, que patia un càncer terminal, va voler anar a l’estudi per última vegada i deixar un llegat: el disc Tragas o escupes, que va poder veure publicat tot just dues setmanes abans de morir. És un treball marcat per l’actitud positiva que va encomanar Donés arreu. “Si la vida te da palo... jarabe de palo”, canta mentre la seva filla balla al seu costat i els músics l’acompanyen.
Tot i que el rock es relaciona sovint amb l’adolescència perpètua, les dècades no passen en va, i són molts els artistes que, sabent-se davant les portes de la mort, han volgut reflexionar explícitament sobre la seva imminent extinció. Els resultats són menys lúgubres del que es podria esperar. Encara que sigui perquè els artistes senten l’imperatiu de ser a l’escenari fins al moment en què caigui el teló. "The show must go on", cantava Freddy Mercury en l’últim tall del disc Innuendo, publicat el febrer del 1991. La cançó va estar sonant mesos i mesos amb versos com "A dins, el cor se'm trenca. El maquillatge potser s’està desprenent, però el somriure encara resisteix". Pocs sabien que aquesta imatge teatral tenia una dolorosa base real: el cantant havia amagat que tenia la sida i va morir pocs dies després d’anunciar-ho.
L’estat de salut de David Bowie també va poder-se mantenir en secret. Quan va sortir el disc Black Star les referències a la mort eren evidents, començant pel títol. I al videoclip Lazarus –marcat per un saxo lànguid i una bateria greu– se’l podia veure amb una bena als ulls i botons negres cosits sobre les conques. "Mireu cap aquí dalt, soc al cel. Tinc cicatrius que no poden ser vistes", cantava postrat al llit en una sinistra mortalla. Cap al final del tema, Bowie es llevava per fer honor al personatge bíblic que donava nom a la cançó. Tres dies després de publicar el vídeo, transcendia la notícia de la seva mort i el mite del seu misteri ascendia encara més, amb aquest últim gest etern.
El suport del videoclip també ha sigut decisiu perquè Hurt, dirigit per Mark Romanek, sigui considerat el testament de Johnny Cash. Aquesta versió de Nine Inch Nails, que canviava la instrumentació industrial per un piano i una guitarra ben sobris, parlava sobre la futilitat de les coses materials. "Pots quedar-t’ho tot, el meu imperi de pols", cantava sobre unes imatges que combinaven fotos de la seva joventut amb altres d’actuals, al costat de la seva dona, June Carter, que havia de morir poc després. Ell no trigaria gaire a unir-s’hi: quatre mesos. Abans, però, va deixar prou enregistraments com per treure dos discos pòstums, els números 5 i 6 de la seva sèrie American Recordings. Eren cançons precàries i fràgils, amb una veu que s’esquinçava per moments i plenes de silencis que es trencaven amb els sospirs feixucs d’un Cash que havia perdut, a més, bona part de la visió.
Entre els que han mirat la parca amb més serenitat hi ha Leonard Cohen. El seu últim àlbum publicat en vida va arribar als seguidors tan sols 19 dies abans del seu decés. Es titulava You want it darker i està ple de meditacions religioses, no sempre amables. Un exemple: "Un milió d’espelmes cremaven demanant un ajut que mai no va arribar: ho volies més fosc", de la cançó que dona nom al disc, ha sigut interpretada com una referència al silenci de Déu davant la mort d’un milió de nens en l’Holocaust. Si la lectura és correcta, ja no ho sabrem. I a vegades els hermeneutes del rock busquen la quadratura del cercle en llocs inversemblants: que aquesta cançó duri 4 minuts i 44 segons ha fet suggerir a alguns que es tracta d’un homenatge al 4, el número del tron de Déu, en el simbolisme hebreu. Càbales numèriques al marge, la lletra sí que evidencia la impossibilitat de trobar Déu en vida. Ara bé, no hi ha desesperació, o com a mínim això es desprèn de la tornada, quan Cohen se situa a la vora de l’abisme i exclama: "Estic preparat, Senyor".
Al mal temps, bona cara
No tothom afronta la mort amb la desesperació que transmet el disc Coyote, de Kayo Dot. Amb una ambientació entre gòtica i free jazz, els udols de la vocalista narraven els textos enviats per una amiga del grup, malalta terminal. "Ajudeu-me, estic desapareixent", arrencava aquest disc d’escolta difícil però inevitablement commovedora. Però, a l’altre extrem, hi ha uns quants artistes que han volgut acomiadar-se fent-li un «Puja aquí dalt i balla» a la mort.
L’actitud irònica davant l’últim viatge, a vegades, pot prendre camins capriciosos, com ara fer una versió de les que aconsegueixen que el fan desprevingut aixequi les celles. Quan Joey Ramone va saber que el limfoma que patia des de feia anys tenia la batalla guanyada va enregistrar un nou disc. I aquell punk cendrós i accelerat va voler que el primer tema que sonés fos What a wonderful world de Louis Armstrong: un referent gens obvi ni previsible. ¿El títol del disc, que va publicar-se pòstumament? Don’t worry about me. O sigui: no us preocupeu per mi.
Els títols amb segones són freqüents. Lee Hazelwood era conscient que el càncer de ronyons que patia acabaria amb ell. El seu últim disc, vital i sorneguer, el va titular Cake or death [Pastís o mort], que era una frase d’Eddie Izzard, un dels seus còmics de capçalera. El "Saben aquel que diu" és una manera com qualsevol altra de deixar dit que la vida és poc més que un gran acudit.
També va tenir mala idea Glen Cambpell a l’hora de triar el títol del seu cant de cigne: I’m not gonna miss you [No et trobaré a faltar]. No era cap retret, sinó una constatació mèdica. Resulta que l’estrella del country feia temps que patia Alzheimer i, emprenyat que tothom el tractés amb commiseració, responia que no era per ell que havien de patir, que aviat no trobaria a faltar ningú. La cançó, puntuada amb lànguides slide guitars, arrencava: "Encara soc aquí, però ja he marxat" i es movia en una delicada ambigüitat –entre l’amor sincer i el nihilisme– quan cantava: "No sabré mai pel que estàs passant, ni les coses que faig o dic. Totes les ferides, tot el dolor... només queda un pensament egoista: no et trobaré a faltar".
El 30 d’octubre del 2002 a la nit es va produir un moment televisiu excepcional, també tenyit d’humor negre. David Letterman, en el seu llegendari late show, tenia un sol convidat per a tota l’hora: Warren Zevon. El músic va voler anunciar que patia una forma de càncer de pulmó que no admetia esperança. Tot i la revelació devastadora, ell va mantenir la compostura i es va permetre unes quantes fuetades d’ironia: "Pot ser que hagi comès un error tàctic a l'evitar el metge durant 20 anys", va admetre al seu amic Letterman. També va anunciar que preparava un nou disc. "Els metges no et priven de fer el que vulguis. Per molt que descansi i prengui molta aigua no em posaré bé".
El disc, titulat The wind, va aparèixer l’agost següent, i contenia una cançó que potser és la mirada més serena a la mort que ha donat el rock. Keep me in your heart for a while és una cançó a la persona estimada. "Potser de tant en tant, mentre feineges per la casa, pensaràs en mi i somriuràs". O també: "Les ombres cauen i se m’esgota l’alè. Retén-me al teu costat una estoneta. Si et deixo no vol dir que t’estimi ni un bri menys. Retén-me al teu costat una estoneta". El disc també era una celebració de l’amistat i va demanar que hi deixessin la seva empremta Bruce Springsteen, Don Henley, Jackson Browne, Joe Walsh, Billy Bob Thornton, Emmylou Harris o Tom Petty, entre d’altres.
L’ètica del treball
Una altra tipologia de cantants són els que van decidir que la mort els enxampés treballant. En aquest cas, van deixar discos en què les referències a les seves circumstàncies són nul·les o mínimes i l’objectiu era treure música pel pur desig de compartir música fins al final.
Gregg Allman, per exemple, va gravar Southern blood amb el fetge malalt, però el va poder acabar. El va farcir de versions que celebressin la música que ell havia estimat. No volia que ni ell ni els seus fans es rabegessin en la mort. Tampoc hi ha reflexions profundes a Brainwashed, el disc que va deixar George Harrison abans de morir. L’exbeatle havia patit un bloqueig creatiu molt fort i la urgència de la malaltia li va donar els ànims per fer cançons en què seguir desenvolupant la seva tècnica de guitarra. No era qüestió de tornar a caure al pou amb meditacions morboses.
Un cas extrem és el de J Dilla. Al raper li van diagnosticar púrpura trombocitopènica trombòtica, una malaltia hemorràgica rara que es va complicar amb lupus. El seu estat de salut li impedia anar a l’estudi. Mentre estava en tractament a l’Hospital Cedars-Sinai els seus amics li van portar un sample Boss SP-303 i un petit tocadiscos a l’habitació. Així va gravar 29 de les 31 peces instrumentals de Donuts, un disc que va aparèixer just en el seu 32 aniversari, tres dies abans de morir. El disc va trobar lloc en molts dels rànquings de finals d’any i extractes seus han aparegut en altres discos i també en sèries i videojocs.
Però segurament sigui Frank Zappa qui va convertir la malaltia en motor ultrarevolucionat d’una ja de per si prolífica carrera: des que li van diagnosticar un càncer terminal de pròstata el 1990 i fins que va morir tres anys més tard, va aconseguir enregistrar vuit discos. Civilization Phaze III està considerat el seu rèquiem. Però Zappa, i molts altres músics, van voler marxar sense marcar un punt final i explícit. Al capdavall, the show must go on.
Notes de suïcidi (i les ganes de veure-les)
Es mereixen un capítol a banda els discs publicats per músics poc abans de treure’s la vida. La temptació de voler-hi llegir una nota de suïcidi en cada vers, o un avís, és intensa però no sempre reeixida. Closer, de Joy Division, va sortir al mercat dos mesos després de la nit en què Ian Curtis va mirar el film Stroszek, de Werner Herzog, va escoltar el disc The idiot, d’Iggy Pop, i va penjar-se a la cuina de casa seva, amb només 23 anys. Els nou temes que conté representen el cim del postpunk i les lletres fan remoure les pedres. Però l’alerta més dura sobre el seu final, en realitat, es troba en l’anterior Unknown pleasures, quan cantava "Una pistola carregada no t’alliberarà, o això dius".
També s’ha examinat fins a dir-ne prou el disc In utero, de Nirvana, aparegut set mesos abans del suïcidi de Kurt Cobain. "L’angoixa adolescent ha donat els seus fruits, però ara em sento avorrit i vell", confessava a Serve the servants, i evidenciava que la fama i els diners que li havia donat Nevermind tenia un revers obscur cada cop més feixuc. I, al capdavall, el títol que es va descartar per a aquell treball era I hate myself and I want to die [M’odio i em vull morir].
Entre els discos més pertorbadors de cantants que van renunciar a viure hi ha A society in which no tear is shed is inconceivably mediocre, de Yonlu, aparegut el 2008. Vinícius Gageiro Marques –aquest era el seu nom real– va intoxicar-se fins a la mort amb monòxid de carboni, als 16 anys. Era un adolescent introvertit, que havia abocat els seus pensaments suïcides en múltiples fòrums d’internet, on passava la major part del temps. Després del funeral, el pare va examinar el seu ordinador i va trobar-hi una col·lecció de cançons intimistes –miniatures pop veïnes dels Magnetic Fields, a estones– que va acabar editant.
Com que el rock s’alimenta de la mitomania, fins i tot en morts en què la hipòtesi del suïcidi està en seriós dubte es busquen pistes en les lletres. Jeff Buckley va ser vist per últim cop nedant vestit al Wolf River, a Tennessee, i la lletra de Nightmares by the sea conté el vers "Queda’t amb mi sota aquestes onades, aquesta nit. Sigues lliure per un cop a la vida". Elliott Smith, per part seva, va escriure "Ja no em puc preparar més per a la mort" a King’s crossing i va morir amb un ganivet clavat al pit en un aparent suïcidi que el forense va acabar posant en dubte. El delicat Nick Drake, per la seva banda, va prendre una sobredosi de medecines que encara no se sap si va ser involuntària o no. En el tema Harvest breed, de l’últim disc que va deixar, semblava indicar que es considerava preparat per deixar aquest món. Són tres exemples que poden evidenciar el poder del subsconscient però també la necessitat dels melòmans que es queden orfes massa aviat dels seus referents i es capbussen en les lletres a la recerca d’alguna clau. D’algun sentit, en definitiva.
