Gretel al bosc del malson de Peeping Tom

Crítica de 'Kind' al Teatre Nacional

El bosc té un caràcter simbòlic en els contes infantils, com va assenyalar Bruno Bettelheim al valuosíssim estudi Psicoanàlisi dels conte de fades. És un simbolisme que compleix una funció dins de la narració i que en el cas de Kind resulta ser al mateix temps l’entorn familiar i l’espai dels terrors infantils d’una nena. Una Gretel que sense la companyia de Hansel volta feliçment amb la seva petita bicicleta pel bosc d’avets flanquejat per un gran penya-segat mentre el seu pare li ensenya a disparar i, ai las, a matar.

Kind és la tercera part de la trilogia familiar de la companyia Peeping Tom que es va iniciar amb Vader i va continuar amb Moeder, espectacles en què els nens tenien un paper molt secundari. A Kind, la nena, interpretada per la mezzosoprano Eurudike de Beul, és la protagonista d’un somni que revela la mala influència d’un pare que veu com un intrús qualsevol que entra al bosc i una mare que, emulant la Reina de Cors d’ Alícia al país de les meravelles, crida “Mata’l, mata’l, mata’l!” Un somni poblat d’éssers enigmàtics que personifiquen els perills d’una paternitat esbiaixada que malbarata la psicologia de la nena.

Malgrat algun apunt d’humor, negre, el conjunt de Kind es manifesta com un conte de terror magníficament il·lustrat pels ballarins amb un tempo lent i una atmosfera densa que accentua, i no poc, un espai sonor en què es donen la mà sonoritats lisèrgiques a la manera de Pink Floyd, descàrregues de Jimi Hendrix, la bellíssima tristor d’Amy Winehouse i el simfonisme de Wagner. Qui entra en aquest bosc queda atrapat per les branques dels arbres, per la dona parida per una roca, per l’excursionista innocent que es convertirà en víctima o pels insectes antropomòrfics.

Tot i el poder de fascinació de les imatges i l’exuberància dels moviments, en especial de Hun-Mok Jung, a Kind li manquen encara funcions per aconseguir el ritme que articuli les diferents escenes sense crear cap buit.

Més continguts de